N'hi ha per riure

Vols cridar l’atenció i no saps com fer-ho? T’agrada el veí de dalt i no et fa cas? Necessites un augment de sou? Creus en la possibilitat d'un miracle amb el mínim esforç i màxima eficàcia? Tenim la solució al teu problema, i tot gràcies als spots i als vídeos promocionals que els partits polítics s'han empescat. Per exemple, pots convèncer els teus amics perquè passegin despullats pel carrer, així el veí veurà que ets un rebel. També pots simular un orgasme a la feina, i el teu cap s’adonarà  del plaer que sents pel teu lloc de treball. O una altra alternativa és imaginar-te que vius en un videoclip, així seràs més a prop del teu ideal. Sens dubte, han posat tota la carn a l’olla, per aconseguir que anem a votar. Se’n sortiran?

La vida és la vida, defensa-la

A mi m'han educat en la màxima que la vida posa cadascú al seu lloc. No sé si és cert, perquè és una frase que sovint es fa servir per consolar-se quan alguna cosa ens ha sortit malament o algú ens ha jugat una mala passada. Jo mai he comprovat si al final aquesta persona acaba pagant el que ha fet, i pel·lícules com Match Point, dirigida per Woody Allen, refuten aquesta teoria. De fet, estic convençuda que hi ha delinqüents i criminals que queden impunes. La vida és així. Però alhora, la vida també és misteriosa i fascinant. Despertar-se cada dia és un luxe, és com enfrontar-se a una pàgina en blanc, perquè mai sabem com ens sorprendrà. La vida es compensa a si mateixa i és sàbia, mai res passa en và. De vegades ens sentim frustrats per haver perdut alguna cosa, però gràcies a això ens hem mogut d'una altra manera i ens ha dut a alguna altra cosa millor que ens ha ajudat i beneficiat més. Prendre una decisió o una altra, fer un comentari o no fer-lo, tot pot canviar en un sol segon. És aquesta cosa especial de la vida, el que la fa tant valuosa. I per això avui vull compartir aquest poema de la Mare Teresa de Calcuta, titulat La vida, i que diu així:

La vida…

… és una oportunitat, aprofita-la.

… és bellesa, admira-la.

… és un somni, fes-lo realitat.

… és un repte, afronta’l.

… és un joc, juga-hi.

… és preciosa, cuida-la

… és riquesa, conserva-la.

… és un misteri, descubreix-lo

… és una promesa, compleix-lo.

… és amor, gaudeix-ne.

… és tristesa, supera-la.

… és un himne, canta’l.

… és una tragèdia, domina-la.

… és felicitat, mereix-la.

… és la vida, defensa-la.

Mare als 10 anys

És una realitat esgarrifosa, però és així. Ahir es va publicar que una nena rumana de 10 anys va donar a llum en un hospital de Jerez. El pare té tretze anys i segons sembla han partit peres i no m'extranya. Qui pot tenir alguna cosa clara als 10 anys? Si segurament es pensaven que estaven jugant, i no mantenint relacions íntimes. És que ni tan sols és adolescent. És una ne-na. Una nena, amb les seves necessitats de nena i incapaç de fer de mare. No perquè no es pugui estimar el seu fill, sinó perquè no hi està preparada, ni biològicament ni moralment.
Els metges informen que en aquests casos el fetus pateix perquè no rep tots els nutrients requerits per formar-se, ja que la seva mare li manlleva una part per dur a terme el seu propi desenvolupament. Degut a això, el part acostuma a ser prematur i els infants no acaben de créixer. Un altre problema és que la pelvis, no estan del tot formats per eixamplar-se i el parts deriva en cessària obligatòria o fins i tot en problemes per la mare. Malgrat tot, segurament això són els problemes més superficials d'un cas excepcional.
Els seus pares no ho veuen greu i asseguren que a Rumania és l'habitual (cosa que és mentida) i que han portat la nena a Espanya tan sols fa tres setmanes per donar a llum. Ara qui es farà càrrec del nadó? Uns avis que ni tan sols van poder controlar la seva filla o una nena de deu anys que encara no sap res de la vida? Espero que la Junta d'Andalusia prengui les mesures necessàries davant un cas tant delicat i puntual.

Efímer i transgressor

Jo sóc efímer, pujo i baixo, apareixo i despareixo. Els meus sentiments i el meu estat d'ànim pujen i baixen,  tinc una feina efímer i el dia i la nit són efímers. La meva vivenda és efímer i Sigmund Bauman diu que l'amor és líquid, que bé a ser alguna cosa semblant a efímer. Vivim en un temps en què el món es mou de pressa i fins i tot l'art és efímer. Evidentment, els cànons de bellesa i les modes són dos dels aspectes més efímers que hi ha, però en aquest cas em refereixo als grafits. El grafit té un valor afegit: tan sols dura unes hores, i aleshores es perd per sempre; és una conseqüència dels temps actuals.
Banksy és el pseudònim d'un grafiter que amaga la seva identitat; d'ell se'n saben ben poques coses: que va néixer a Bristol el 1974, i para de comptar. És autor d'obres conegudes i reconegudes arreu del món i aquest darrer estiu va exposar al Bristol Museum. Ara torna a ser notícia, ja que ha dirigit el film Exit through the gift shop, una pel·lícula-documental, en què les imatges han sigut enregistrades pel francès Thierry Guetta però ordenades al llarg d'un argument amb sentit per Banksy. Veure aquest documental és com espiar la vida dels artistes grafiters, que treballen de nit, al marge de la llei, però que senten la seva feina dins el cor i la fan servir com una eina d'expressió i de denúncia. Banksy treballa les seves obres amb rigor i detallisme i i dedica moltes hores, tan per crear la idea com per executar-la, potser és això el que li ha donat reconeixement mundial.
Però el film també posa damunt la taula la influència del mercat, del màrqueting i de la publicitat a l'hora de decidir quin artista triumfa i quin viurà en l'anonimat. Ja és de vox-populi que hi ha senyors que decideixen quins artistes exposaran a un museu i tindran recolzament i quins no... però, amb quin criteri ho fan? Tot plegat són preguntes que desperten aquesta trepidant pel·lícula i per tal que feu un tastet de l'obra, aquí sota teniu algunes de les obres del magnífic i transgressor Banksy.

Ser una perla

El destí és imprevisible, tot gira i mai se sap què ens trobarem al camí. De vegades, la vida ens posa a prova i ens demana que ens superem i demostrem fins on som capaços d'arribar. De vegades, un ésser estrany, una situació escabrosa es cola dins la nostra estudiada rutina i ens altera, ens fa dubtar i ens fa tentinejar. Com una perla, hem d'embolcallar el que ens torba, depurar-ho i destil·lar, s'ha de treballar per tal que ho acabem convertint en alguna cosa millor, més bonica i que ens fa més forts. És molt curiós el funciomanet d'alguns moluscos, ja que quan un cos extrany que es cola, de manera accidental o provocada, dins la seva closca, activen un sistema de defensa que desencadena diferents reaccions químiques i que dóna com a resultat una preciosa perla com la de la imatge. Sens dubte, m'encanta ser una perla, en el sentit més ampli de l'expressió.

La Dansa del ventre, de ritual a ball terapèutic

Abans de res, feu una ullada a aquest vídeo.

Us ha impactat?? efectivament, la ballarina sembla una serp. Es mou de manera sinuosa i elegant. I em té fascinada. Fa pocs dies, he començat un curs de dansa del ventre i he comprovat que ballar aquesta dansa encara és més gratificant que veure com els altres ho fan. Ni de bon tros, me'n surto igual. Però per algun racó es comença. He estat investigant, picada per la curiosistat d'entendre-la una mica, ja que ens queda molt lluny de la sardana, l'aerobic o el que estem acostumats a veure, i he llegit que potencia la feminitat de la dona, la bellesa i l'elegància dels valors femenins.

L'origen de la dansa del ventre és incert. Se sap que és anterior al monoteisme, que pertany a una època en què es venerava el poder de donar vida a i es feien rituals i ofrenes a les deïtats de la fecunditat i la fertilitat: Isis, Venus, Afrodita, Astaté, etc. Cada un dels moviments té un origen ètnic concret, una història i un perquè. En aquestes danses l'abdomen juga un paper principal, per ser el receptacle de la vida i la font de la fecunditat. Més tard, aquesta antiga tradició es transforma i s'adapta en les funcions profanes d'entreteniment o fins i tot de ritual terapèutic. Per les seves qualitats, era una dansa que es practicava també en el moment de donar a llum. Les ballarines es posaven al voltant de la futura mare i feien moviments circulars amb la cadera, de manera que activaven una energia que ajuda a la mare que està de part i fa que no estigui tan sola en un moment tan delicat com aquest.
Tècnicament, la dansa del ventre es basa en una combinació de moviments fluids de tipus circular i ondulatori amb altres de més secs en forma de sacsejada o vibracions. No és una tècnica gaire complicada, perquè és una dansa que es deixa portar pels sentiments i la intuïció, i no per la raó ni per la coordinació de cada pas. És una dansa pensada per gaudir.

Aisxí que us animo a que ho proveu.

Radiografia del viatge

Croàcia és un país petit, ple de riqueses i de punts d'interès. Per això, és recomanable fer un viatge en forma de ruta i allotjar-se a casa els mateixos croates. La seva economia encara s'ha de desenvolupar i la població, per arribar a finals de mes amb comoditat, lloga habitacions als viatgers per un preu molt raonable, des de 15 euros, amb cuina i bany. Pel que fa a la ruta, es pot començar des del nord o des del sud i a continuació detallo els pobles que nosaltres vam escollir. Vam aterrar a Dubrovnik, al sud. Després de passar-hi tres dies, vam anar a l'illa de Korcula, ubicada a pocs kilòmetres de la costa Dàlmata. Des d'allà vam agafar un ferri i vam anar a Hvar, una Illa que està a mig camí entre Split i Korcula. El viatge el vam acabar amb una doble visita a Split i a Trogir. Split és la segona ciutat més gran de Croàcia i Trogir és un poble emmurallat, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Des d'Split, vam agafar un autobús de tornada a Dubrovnik, des d'on havíem d'agafar un altre autobús fins l'aeroport. Aquesta és una (excel·lent) ruta de les infinites combinacions que es poden fer.
Nota: cal tenir en compte que les fotografies comencen des del punt final i retrocedeixen fins el primer dia. És a dir, el primer que veureu és Torgir i, al final, trobareu les imatges de Dubrovnik. A gaudir!

La cuina croata és saludable, variada i deliciosa. Tot i que també hi ha carn i pizzes, destaca la seva varietat en peix i marisc. No es pot oblidar que el mar croata és ple de peixos, de pops, d'ostres i de musclos a punts per pescar i servir a taula. Un plat típic i tradicional és el brodetto: un gustós suquet fet amb ceba i tomàquet i amb diferents tipus de peix. Passejant per Trogir vam topar-nos amb un concurs al mig del carrer que premiava al millor Brodetto cogut allà mateix, a foc lent.

Aquesta bonica estàtua decora la porta d'entrada d'una de les moltes esglésis que hi ha a Trogir. És l'Eva despullada i fou un dels primers nudes de la història. Trogir és el complexe gòtico-romànic més ben conservat de tota l'Europa Central; sens dubte, la seva varietat i riquesa cultural dels edificis i monuments aporta un aire medieval al poble.

Split està ubicat al continent i compta amb 200.000 habitants, la qual cosa el converteix en la segona ciutat més poblada després de Zagreb, la capital. El centre d'Split és un palau que es va fer construir l'Emperador Dioclecià al segle III d.C. per estiuejar. Avui, època en què no hi ha monarques ni emperadors, s'ha adpatat a les necessitats actuals i acull restaurants, vivendes, botigues... Nosaltres, vam tenir el luxe de dormir-hi.

Les illes de l'adriàtic, alienes a l'estrés, conviden a asseure's a algun banc o algun lloc tranquil per observar com el sol es pon i els colors del capvespre tenyeixen el cel i el mar de vermell.

Vista del poble d'Hvar des de la fortificació. Des de tant amunt, s'aprecien també les petites illes que hi havia al voltant.

La paraula per definir Hvar seria modernitat i luxe. És una altra illa propera a la costa Dàlmata que alberga els locals més sel·lectes i luxosos. A més, compta amb aquesta bonica església, ubicada en una de les places més grans construides durant l'imperi Romà.

Si poguéssim veure Korcula des de l'aire, ens adonaríem que l'arquitetura dels carrers dibuixa una espina de peix. Resulta que els constructors volien protegir el poble dels vents molestos del nord i afavorir l'arribada de les ràfegues del sud, i la millor manera d'aconseguir-ho era amb aquesta estructura. Els carrers de Korcula són així, peatonals i estrets, de manera que no hi circulen cotxes, perquè no hi caben.

Els pastissets de Korcula són famosos i són nutritius. Alguns estan fets d'avellanes i maduixa, altres de nous i figues, i no hi falta el de xocolata, que és una bomba de calories (perquè no dir-ho). No hi ha res com un bon esmorzar per començar un dia intens amb la panxa contenta.

La foto superior i la inferior pertanyen a Korcula, un poble que dóna nom a l'illa en què es troba. Compta poc més de 3000 habitants, no hi ha pràcticament cotxes ni botigues. Està emmurallat i anar-hi és com fer un viatge al passat. Diuen que aquí és on hi va néixer Marco Polo, ja que el 1253 (any què es creu que va venir al món) Korcula estava sota la invasió Veneciana.

Una platja paradisíaca de les Illes Elafiti, les tres illes més properes a Dubrovnik. A la imatge es mostra el grau de transparència i netedat del mar Adriàtic.

Val la pena fer una excursió per les muralles de la ciutat, ja que les vistes que es tenen de Dubrovnik i dels entorns són espectaculars.

El carrer principal de Dubrovnik, Stradum, parteix el pmunicipi en dos. El terra és de marbre, igual que les cases que el rodegen, ja que Croàcia és una font de canteres de pedra blanca. Els porticons verds de les cases que estan extranyament construïdes en un desordre ordenat, fan de Dubrovnik un lloc molt bonic.

Des de l'avió: Dubrovnik. És el centre turístic per excel·lència de Dalmàcia. El que hi ha dins les muralles, data del segle VII i va ser un dels pocs punts de Croàcia (per no dir l'únic) que va resisitir durant la invasió Veneciana gràcies al comerç marítim i al caràcter fort dels seus habitants.

És molt difícil retratar un país amb menys de quinze fotografies. Això és tan sols una breu sel·lecció dels centenars d'isntantànies que vam fer. Us donarà una vague idea del país, però crec que bastant representativa i orientativa de com és. Si podeu, escapeu-vos-hi!

Croàcia, un país fascinant (i II)

Un dels últims dies del viatge, érem a un mirador d'Aplit i li vam demanar a un senyor que hi havia per allà que ens fes un fotografia. Aquest home, tot seguit, ens va explicar la profunda crisi que es cerneix sobre el país i, en concret, sobre Split. Resulta que les bones universitats són tan sols a la capital, cosa que obliga molts estudiants a marxar i, de vegades, opten per l'estranger. El sector de la construcció ha sigut també un dels més perjudicats, i és fàcil trobar-se cases abandonades o cases a mig fer. Dóna la sensació que són ells mateixos que se les van construint de mica en mica, per això n'hi ha que són de totxana, altres tenen el ciment però no estan pintades, altres tan sols compten amb l'estrucutra... Però el que és més greu, són les inmenses construccions hoteleres a mig fer i abandonades a la seva mercè a primera línia de mar. Quin mal als ulls! Tot plegat em va fer adonar de la realitat d'un país que tot just s'allibera del seu passat comunista i de la Guerra de la Independència, dos factors que l'han desgastat. Ho fa en un moment en què hi ha crisi econòmica. Encara hi ha moltes coses per fer, amb una incipient societat del benestar, cosa que explica l'absència d'immigrants. Està a les mans dels seus polítics i depèn d'una bona gestió per poder ser competent en el mercat mundial. Jo li veig molts beneficis, ja que té mar i podria ser una potència marítima; té boscos i cultius i podria ser un gran exportador. És una mina turística. A veure si aconsegueix adehrir-se finalment a la Unió Europea, crec que significaria una gran pas endavant.

Croàcia, un país fascinant (I)

Croàcia és un país banyat per les aigües blaves, cristal·lines i diàfanes de l'Adriàtic, replet de boscos frondosos i de paratges naturals paradisíacs i de plantes i de roba estesa al mig del carrer. Està estratègicament situat a l'Europa Central i ha begut de la influència de l'Imperi Romà, dels venecianes, de l'imperi dels Habsburg i de les inevitables invasions turques. Totes aquestes cultures l'han anat modificant i construint amb el pas del temps i l'han convertit en un país ple de gent viatgera. Les paraules Costa Dàlmata evoquen dins meu poblets minúsculs, fets de marbre blanc i farcits d'esglésies i de temples carregats dhistòria. Són pobles emmurallats, i fets de cases amuntegades l'una al costat de l'altra sense un ordre aparent, perduts entre àrides muntayes i boscos frondosos: deliciosa contradicció del seu paissatge. Molts poblets han sigut declarats Patrimoni Mundial per la UNESCO, i transporten els seus visitants a un segle en què encara no hi havia massificació. Costa Dàlmata significa platges verges, de roca i de pedra; restaurants a tort i a dret de peix, marisc, gelateries pizzeries, i establiments turcs on serveixen el millor cevapcici. Vol dir, també, ferris i taxis-vaixell, vol dir tranquil·litat, relax i pau. Val a dir que he conegut la Costa Dàlmata a l'estiu, un moment en què és invadida per milions de turistes. I tot i que això li manlleva autenticitat, recomano una visita en forma de ruta a aquest país, ja que deixarà meravellat a qualsevol que busqui una alternativa diferent als coneguts països europeus i vulgui disfrutar de la tranquil·litat de les illes i del mar.

Com si fos un llibre

Avorrida, la Mercè va aixecar els ulls dels apunts d'Estadística Aplicada a la Publicitat i va mirar el rellotge. Eren dos quarts de set de la tarda, i tan sols va haver d'esperar uns segons perquè ell entrés per la porta principal de la biblioteca, amb la jaqueta texana de sempre, i s'assegués. Els ulls se li havien enganxat a aquell noi d'aspecte calmat que, tanmateix, a ella li disparava l'adrenalina. La Mercè brillava des de la seva discreta posició mentre observava com ell treia el llibre de la motxilla i rellegia la portada i el títol. Sentia com les seves mans enormes i suaus resseguien el contorn de les pàgines per trobar el punt i obir el llibre per on l'havia deixat la darrera vegada. Amb la primera frase del text, els dos volaven lluny de la biblioteca. Ell viatjava a algun lloc estranger, però seguia passant pàgines amb delicadesa, com si tingués a les mans el tresor més valuós. Ella no podia evitar d'imaginar-se quina sensació li produïrien aquells dits fregant la seva pell i tan sols desitjava ser un d'aquells llibres.

El plaer imperdible de la xocolata

Ja està, ja hem arribat a l'estiu. Es nota amb aquesta calor que comença a ser una mica insuportable i que obliga a alleugerir la roba que vestim, amb les platges i les piscines plenes, amb l'eufòria que ens envadeix per la proximitat d'unes necessitades vacances. Amb el bikini no es poden dissimular aquells quilets de més i jo vaig ser una de les que vaig començar dieta. Em volia definir, per assemblar-me una mica més als cànons de bellesa que la moda dicta. Si visqués a la Xina voldria estar grassa, ja que per a ells és un símbol de felicitat, d'elagria i de benestar. Heu vist alguna vegada, un xinès o xinesa gordos? No. Per això els aprecien tant, són un signe de benestar. El menjar és un dels petits plaers de la vida, un d'aquells que fan que valgui la pena de ser viscuda. Què seria d'una vida sense xocolata, d'una mermelada sense sucre o una amanida sense sal? I d'una cervesa sense alcohol o d'una dutxa sense música? Res tindria sentit. Cap cànon estètic ni cap moda és motiu suficient per privar-se dels aliments que endolceixen la rutina. No obstant, som el que mengem i la moderació i l'equilibri són la clau per una vida saludable. El cos ens ha de durar molts anys i val més que el mimem i cuidem! :)

Alt risc

Avui dia, llegir el diari, escoltar les tertúlies radiofòniques del matí o mirar el telenotícies han esdevingut activitats d'alt risc emocional, ja que poden ser el detonant d'una depressió desenfrenada. És evident que hi ha crisi i sembla que Occident se'n va a la deriva. Europa, sí, el continent que ha viscut en opul·lència econòmica els últims segles, sí. L'Europa de la democràcia i dels drets del poble, l'Europa que s'ha deixat seduir pel capitalisme consumista, l'Europa que vetlla pel benestar social, per l'educació i per la sanitat públiques i que s'omple la boca parlant d'ètica... sí, aquesta Europa és que ara perd aigua per tot arreu. No obstant, a diferència d'altres crisis, d'aquesta costa més veure'n el final. Alguns ja veien a venir que l'especulació provocaria un caos general; de fet, hi ha professors universitaris que preveien la fallida des del 2000. Però si el sistema anava proporcionant beneficis, perquè canviar? I ara, milions d'aturats, un dèfitic públic i privat insostenible... No obstant, els mercats bursàtils continuen fent de les seves i els brokers venen i compren accions per valor de 300 €, per cada 3 € de reals. Com s'entén, això? I tot plegat, en un entorn de líders corruptes que es preocupen pels seus interessos. És evident que les coses estan canviant, perquè ni els polítics, ni els banquers, ni els empresaris, ni els del Club Wilberg saben com solucionar aquesta crisi. Potser caldrà que les persones siguin més austeres, potser caldrà que aprenguem a compartir amb els conciutadans i a ser, per tant, menys individualistes, més respectuosos amb el medi ambient i menys avariciosos. Ja se sap el que diuen els de màrqueting: una crisi és una oportunitat, i ha arribat el moment de fer un gir de 180 graus.

Curt però intens

L'estiu està a punt d'arribar, i amb ell les ganes de sortir al carrer i de fer coses a l'aire lliure. Per sort nostre, l'oferta podran saciar la creixent demanda d'activitats a la fresca, i avui us en recomano una: el MecalAir, una iniciativa conjunta de la productora Mecal i el poble Espanyol, que consisteix en passis de curts a la plaça Baluard del Poble, en motiu del 12è festival Internacional de Curtmetratges. La inauguració va ser divendres passat i durarà fins el setembre. Els curts que es reprodueixen responen a una temàtica comuna, i el primer dia era de cinema asiàtic. Es podia veure un 'comecocos' perseguit pels seus fantasmes, una dona que canvia el seu nòvio alcohòlic per un pop, un macabre joc de seducció entre adolescents... i un llarg etcètera. Els curts duren poc temps (com el seu nom indica) i busquen més aviat impactar o arrencar una rialla que no pas transmetre un missatge. Gairebé no hi ha descans entre l'un i l'altra, cosa que fa difícil que es puguin pair i assimilar, ja que quan un acaba de seguida en comença un altre. No obstant, cap d'ells deixa indiferent i tot i que algun és una mica fluix, en general estan molt bé. Un altre alicient és, sens dubte, el lloc. La plaça Baluard s'habilita amb cadires i hamaques que permeten als assistents gaudir de la vetllada rodejats d'arbres i amb Barcelona als peus. Sense dubte, una experiència gratificant.

Ser o tenir

La Sexta va estrenar el dijous 13 de maig el programa Mujeres ricas i el diumenge 16 Cuatro va començar amb Casadas con Holywood. Són dos programes molt similars que mostren la vida de quatre dones riquíssimes que es passen el dia gastant. És evident que en temps de crisi i d'austeritat no és el millor moment per apostar pel luxe i el glamur, ja que molts s'apreten el cinturó per anar tirant, en canvi, els dos programes van obtenir més d'un 11% del share. Suposo que aquest èxit es deu a la morbositat i a l'atracció que se sent pel luxe. Avui dia, tothom vol més del que té, no ens conformem fàcilment i la publicitat ens enganya sovint. Ens han venut molt bé el conte de que la riquesa fa la felicitat. En el món dels negocis, si es pot especular, es titlla de tonto a aquell qui no ho faci. Val la pena acumular tants diners? Les protagonistes de la Sexta són quatre dones que no treballen, que tenen massa temps lliure i que es passen el dia comprant-se vestidets, joies o obres d'art. Omplen la seva vida de coses perquè probablement està buida de valors, de dignititat i d'honestedat. Les dones del programa de Cuatro sí que treballen; han fet fortuna a Estats Units (de manera més o menys legal) i viuen com les protagonistes de la típica pel·lícula de Hollywood de rics. Els diners es poden invertir de mil maneres diferents i el temps de cadascú també. No es pot oblidar que la felicitat no rau en el fet de tenir més coses ni el de consumir; la felicitat rau en el ser.

Turisme in-desitjable

Per a la Paris Hilton, el Pete Doherty, o la Victoria Beckam, la vida és una festa non stop. Per a d'altres, SalouFEST és un Festival. I quin mal hi ha en passar-s'ho bé uns dies, potser us preguntareu. Resulta que 8.500 universitaris anglesos s'han apuntat a un planazo: 350 euros que inclouen avió, allotjament i activitats esportives vàries. Aquest és l'objectiu principal de l'excursió, però comporta danys colaterals. Què diríeu que fan 8.500 estudiants en massa, amb la testosterona accelerada i a Espanya (cal matisar, ja que dubto que es comportessin igual a París, per exemple)? Surten de festa, s'emborratxen, criden, corren, es persegueixen, es passegen despullats pel voltant de l'hotel, deixen les platges fetes un fàstic... En definitiva, el que s'aconsella per afavorir el descans dels veïns. Avui en dia, aquesta és la manera de passar-s'ho bé, però el consistori de Salou hauria de valorar detingudament si aquest tipus de turisme és el que més li interessa. És això l'únic que té Salou: festa i alcohol? No hi ha re smés interessant per patrocinar? No m'extranya que a Europa es prenguin el país poc seriosament.

A aquest VÍDEO es reflecteix la magnitud del 'desmadre i despeporre'. no té pèrdua.

A taboo burlesque encara el persegueixen els tabús

Un estudi revela que les úniques dones més ben pagades que els homes en un determinat esport són les de natació sincronitzada. Això té una explicació lògica: que els homes no el practiquen, aquest esport. Tan trist com cert. Les desigualtats entre homes i dones són escandaloses i no només en l'aspecte dels sous. Nosaltres, les dones, sempre hem estat maltractades per la moda. Durant centenars d'anys hem hagut d'enfundar-nos dins els corsets (aquella muda que impedeix la respiració i que indueix a l'asfixia). A més, ens hem d'enfilar damunt de talons, que tot i que estilitzen la cama i el cos, són perillosíssims i poden provocar esguinsos i trencaments d'os. Però el drama no acaba aquí. El cos de la dona sovint és utilitzat com a reclam, és a dir, s'associa una dona bonica a, per exemple, un cotxe, un rellotge, un perfum... Els espectacles de cabaret són un altre exemple, ja que en ells hi ha absència d'homes. Taboo Burlesque (cliqueu al VÍDEO per tenir una idea del que és) invadeix l'Apolo el darrer dijous de cada mes i l'escenari s'omple dels sons, dels ritmes i de les dones que hi havia al conegut barri xino durant els quaranta i els cinquanta. És un xou ple de sensualitat, de força i de dinamisme. Hi ha una banda tocant en directe i actrius d'streaptease. La pena és que l'únic home que sortia era per empassar-se un collaret metal·lic i per deslligar-se d'una camisa de força.

Al núvol kinton

Tot és molt fabulós, misteriós, somniador, jo vull fer amb tu aquest viatge estrany i molt llunyà

has de viure ben despert, no mirar cap enrera mai, només així, ben a l'aguait podràs triumfar. Si vols que t'estimi, l'amor és fort i resplandent, has de ser valent.

Vull viure d'aventures i vull viure-les amb tu, perquè ser que també ho vols. Tothom vol sentir amor i tenir joia al cor, però per aconseguir-ho abans hauràs de lluitar. Ja sé que ho faràs per mi, perquè vols el meu amor.

Si estàs allunyat de mi, pensa que amb la teva absència el meu cor és trist

És la lletra d'una cançó que vaig sentir mil vegades de petita i que només l'he entès quan han passat els anys, les experiències i he descobert que pot ser així de fàcil. ^^

Si teniu curiositat, sí, ho confirmo, és la que us penseu:

http://www.youtube.com/watch?v=duJVGzibnng&feature=related

El fenomen new-age

De vegades és complicat anar al cinema per veure una pel·lícula que no sigui un drama, un thriller o una història d'amor edulcurada. Tot i així, crec que he aconseguit passar una bona estona sense perdre el temps. Los hombres que miran fijamente a las cabras, dirigit per Grant Heslov, és un film que reflecteix com l'exèrcit nordamericà va investigar en les capacitats dels fenomens paranormals per vèncer els enemics. Entre l'absurd i la comèdia, els protagonistes s'endinsen en una aventura New age, descobreixen una manera d'entendre la vida en què ells són una part de l'univers diferent a tot i amb poder sobrenaturals. Els seguidors del fenomen new age existeixen i es caracteritzen per escoltar música relaxant i instrumental, perquè mengen productes ecològics, compren allò que és biodegradable i viuen segons els rituals orientas, tipus: feng-shui, rei-ki, les teories zen i budistes i llegeixen llibres d'autoajuda basats en fonts dubtables. És un moviment a la carta, on tothom aplica el que li va més bé i això genera contradiccions (com els perroflautes que tenen un mac, per exemple). No obstant, en general i tal i com els passa als protagonistes de la pel·lícula, es desconnecten de la realitat que els rodeja i leviten al seu món.

La llengua és vivia (i II)

Gran part de la població no llegeix i justament avui La Vanguardia s'ha fet ressà d'una estudi publicat pel Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil, del que se'n desprèn que els adolescents llegeixen menys. En canvi, hi ha gent que devora llibres. La lectura té molts avantatges, però un d'ells és que exercita el múscul del cervell. Resulta que quan llegim, les nostres neurones transformen paraules, frases i lletres en imatges. Això, evidentment, no passa en el cinema, ni en la televisió ni amb la fotografia, ja que es tracta d'un procés d'interpetació diferent. En el cas de la lectura és lineal, i en el de les imatges és global. Els experts recomanen practiar-los els dos. A l'hora de desxifrar paraules, s'estimula la imaginació, una eina que es pot aplicar amolts aspectes de la vida: per ser més creatius a la feina, per sorprendre un amic o fins i tot per seduir la parella. A més, llegir és una manera de viatjar sense moure's de casa, ja que amb els protagonistes, els lectos s'endinsen en mons desconeguts. Amb aquesta crisi, potser val la pena...

La llengua és viva (I)

La manera d'expressar-se de la població varia, per això el Termcat va modificant els dicionaris en funció de les paraules que més utilitza la societat i fins i tot hi ha un diccionari dels termes normalitzats. En aquest sentit, és urgent que incloguin paraules, com 'carinyo' o 'làmpara' (qui diu làmpada?). D'altra banda, hi ha mots estrella que es posen de moda entre la població i que són com una plaga, estan a tot arreu. Ara les coses ja no passen, ara succeixen. I la gent no mira ni observa ni veu, ara la gent visualitza. Ni tampoc fem res, ara o realitzem o bé efectuem. Per si algú en tenia algun dubte, els diccionaris de sinònims existeixen i són ben gruixuts. Encara que la millor manera d'evitar aquests tecnicismes és llegint; el que fa brillar un text no són aquests mots estirats i aparentment cultes, és la manera com s'articulen les frases, els connectors que s'utilitzen o la coherència en estil i forma, per citar alguns factors que cal tenir en compte. I tot això s'aprèn llegint. La llengua s'ha de cuidar, perquè és el que ens identifica com a nació i el que ordena el pensament.

Federer, als teus peus

Jo sempre he sigut de les que deia que Federer era millor que Nadal. Fins i tot el 2008, quan Nadal va guanyar els Jocs Olímpics, el Wimbledon i el Roland Garros. És fàcil arribar a dalt de tot, i guanyar tots els títols d'un curs està molt bé. Però és que Roger Federer fa 268 setmanes que és el número 1. Només el superen Lendl (270) i Sampras (286). Ahir va fer història, va obtenir el quart d'Austràlia i, davant el seu joc elegent, implacable i la seva superioritat mental, va donar la sensació que Murray fos... vulgar. L'Escocès, quan es va acabar el partit va dir "Puc plorar com ell, però és una pena que no pugui jugar com ell".

Simplement: Federer, és un crack. Acumula 16 Grand Slams: sis Wimbledon, cinc open d'EUA, quatre Opens d'Austràlia i un Roland Garros. I encara li falta. Esperm que aquest 2010 es faci amb la medalla dels Jocs Olímpics i amb el Wimbledon! Ànims

Inexplicable

és evident que alguna cosa falla, ja que els polítics sembla que no tenen res més a fer que marejar-nos amb les acusacions, les insinuacions i les mentides al voltant de l'incendi d'Horta de Sant Joan. El bosc es va cremar el 20 de juliol de l'any passat, fa més de sis mesos, i encara ésfervent actualitat. Ningú té l'aplom d'admetre un error i tan Saura, com Baltasar, com els de CiU s'acusen els uns als altres; s'ha cnvertit en una picabaralla política. És evident que hi va haver errors greus en la gestió de l'incendi, i la mostra d'això és que cinc persones hi ven perdre la vida, i crec que hi hauria d'haver respecte pels familiars dels difunts.

Però el que més em preocupa és que l'origen d'aquesta cadena d'esdeveniments desafortunats rau en l'estupidesa humana dels dos joves que van encendre un foc a ple juliol, el van reanimar amb bombones de gas, no van alertar ningú fins l'endemà i a sobre van donar les culpes a un llamp. Però és que no s'acaba aquí, perquè van tenir temps de fer-se fotografies davant les flames. En què estavan pensant? I no és que fossin dos simples aventurers, sinó que havien treballat altres vegades en incendis forestals. Em sembla inexplicable que es pugui actuar aixi. Inexplicable i vergonyós.

La perfecció

L'altra dia, un bon amic em va preguntar si creia que la perfecció existia. Després de donar-hi moltes voltes, he arribat a la conclusió que no existeix. No hi ha res perfecte a la vida mundana; el que per a mi ho sigui, per a un altre serà la cosa més vanal. Amb tot, la perfecció en un sentit ideal, sí que existeix, la que ens imaginem. I he trobat la imatge que s'hi acosta més (i no és el mar! ;P) És l'escultura que va fer Canova al 1790 en què s'hi veu Eros (Déu de l'amor) a punt de fer un petó a Psique (Personificació de l'ànima). Ella ha estat adormida a causa d'un encanteri durant molts anys i Eros, que n'està enamorat, la desperta per poder ser al seu costat. Canova va centrar les dues boques just al mig de la figura, que té forma d'x, cosa que genera tensió. Segueix els cànons clàssics i tot i que està feta de marbre, capta l'escalf del cos humà. Però el més perfecte d'aquesta escultura no és la tècnica, sinó el que evoca. Veure com l'amor i l'ànima es fusionen és perfecte. Pel que fa a la resta, tot és imperfecte.

Que no ens enganyi

Realment, la impressió que es desprèn de l'evolució de Fèlix MIllet és que ha passat de ser un Senyor de Barcelona a un pobre home qualsevol. Però que no ens enganyi, darrera aquesta imatge de barba d'un mes i sota les mil capes de roba que vesteix, hi ha un espavilat que durant els últims deu anys ha robat fins 31,2 milions d'euros del Palau de la Música. Ens ha robat a tots i això no se li pot perdonar. ha de pagar pel que ha fet, per més descuidada que sigui la seva imatge!