La idiosincràcia màgica dels àtoms

Fa un temps em vaig llegir Siddharta, de Herman Hesse, un llibre que val molt la pena i que us el recomano. És molt breu i està escrit amb molta senzillesa, de manera que es llegeix ràpid. Però a la vegada, el text té molta força poètica i està carregat d'informació interessant. Essencialment, explica la història de Siddharta, un jove hindú que és coetani de Buda, i el llibre ens explica el seu procés, les seves aventures i el que ha de viure per arribar a conèixer-se a si mateix i a saber qui és i què vol i què el fa feliç. És molt intereesant i parla de conceptes difícils d'entendre, però són d'aquelles coses que es queden gravades en algun lloc del cervell i amb el pas del temps van agafant tot el significat.
Us ho dic, per una cosa que em va passar a mi. El llibre parla que tots els àtoms són uns i que es van
combinant per adoptar diferents formes. Aquí sota hi ha un exemple del que jo he entès.
O sigui, un cabell cau a la gespa, es desintegra i és absorvit per les arrels i es converteix en herba. Aquesta herba se la menja una vaca, i l'àtom passa a formar part de l'animal. Diguem que va a parar a la pell. De la pell en fan, dissortadament, unes sabates, que ens regalen per Reis, i amb les que anem a la platja. Saltem i correm i aquell àtom es barrejaria amb la infinitat de grans de sorra. La cadena mai s'acaba, perquè la sorra pot ser arrossegada fins el mar i engolida, per exemple, per un peix.
Així que, segons el meu estudi científic, puc afirmar que tot està connectat.
Bé, sé que per aquí hi ha científics i pot ser que la meva deducció sigui errònia. Però si és certa, és molt xula. 

masses canvis en poc temps = col·lapse

Bé, disculpeu la meva desaparició sobtada de la catosfera. Tot i haver agafar el bloc amb moltes ganes i tot i passar-m'ho molt bé escrivint i seguint la gent de per aquí, l'he abandonat, i això no pot ser. Però han passat moltes coses. Una és que tothom vol les feines per ahir, i això m'atabala. El llibre que em van encarregar ja està escrit (em van donar 15 dies de temps, un suïcidi), però ha quedat prou bé i ben aviat es publicarà. A banda d'això, m'han encarregat dues feines més, que són addicionals a la feina que ja tenia abans. Totes són  mitja jornada i compaginar-les va ser un caos, però després d'esforços de trencaclosques, m'he aconseguit organitzar (més o menys). Si a tot això hi sumem les hores dedicades a tasques de la llar, les hores que passo fent dansa (no sóc professional, però m'encanta), les hores que estic fent vida social, el temps que passo llegint llibres o mirant sèries de televisió... el resultat és un estrés total. M'he estressat tant que fins i tot m'ha sortit una al·lèrgia per tot el cos... Però vaja, he sobreviscut i he après la lliçó: posar-se nerviós no serveix per a res. Molt fàcil de dir i més difícil de fer, però bé, mica en mica. De totes maneres, buscaré una estona per reprendre la vida blocaire, perquè m'agrada. M'he instal·lat el googlereader i això m'ajudarà a tenir les coses al dia. Així que res, hola de nou! :)

Tan de bo....

Per primera vegada a la meva vida,  m'he permès la llicència de fer vot nul. Sempre he exercit el dret a vot amb responsabilitat. Perquè hi ha hagut guerres i avantpassats que van lluitar per la democràcia, per què el poble pogués escollir els seus dirigents i hi hagués igualtat de classes. Van lluitar contra el comunisme, contra l'anarquisme i a la Guerra Civil va morir molta gent per aquesta causa.

Així que votar és un dret que s'ha de prendre amb responsabilitat. I això jo m'ho he pres al peu de la lletra molts anys. El que passa és que em sento defraudada, decepcionada i enganyada per uns polítics que prometen el que després se'ls fa impossible de complir. Uns senyors que es fan dir polítics i que cobren com a polítics però que es prenen la seva feina com una feina, i no una servei al ciutadà.

obliden que la seva tasca incideix directament en la nostra manera de viure i les seves decisions repercuteixen directament en la nostra rutina en coses tan trivials com la prohibició de fumar a un bar o altres de molt més serioses com la pena per un homicidi o les taxes. Se suposa que han de vetllar pel joc net, per la justícia i resulta que ells són els primers en fer tripijocs.

Tots els partits polítics tenen punts foscos: CiU i el cas Prenafeta de blanqueig de diners i de frau fiscal. O el cas Millet, que cap polític va voler investigar a fons, perquè allà hi està tothom emmerdat i no es pot oblidar el cas escandalós de Camps. Un altre exemple és el de Josep Anglada, que va fundar Plataforma per Catalunya peqruè es va adonar que la indiscriminació per raça obtenia molts vots, i va deixar la seva feina en un partit d'esquerres per fundar PxC. Fantàstic, oi? i bé, Àngel Colom va fer una cosa semblant, a la seva manera. En fi, i molts exemples més que em descuido.

Jo no sé en què es gasten els meus impostos ni les taxes que em fan pagar. No hi ha transparència per en lloc. Tinc amics que han treballat fent discursos i m'han explicat que sovint els demanen que escriguin un text amb les paraules clau i que diguin el que es vol sentir però sense dir res. Hi ha tantes coses que podria dir... I després hi ha gent que em diu que no tots els polítics són iguals. Bé, doncs quan em demostrin el contrari m'ho creuré.

De moment, avui he anat al meu col·legi electoral i he agafat un full i he escrit: "Benvolguts polítics, per mi ja us en podeu anar a prendre pel sac. Bon dia tinguin". I m'he quedat tant ampla, perquè guanyi qui guanyi em decepcionarà. Així són les coses i tot i que em sap greu sentir-me així, és això el que penso. Tan de bo la gent actués amb honradesa i no es preocupessin només per mantenir el seu lloc dins el partit. Tan de bo algú es disculpés i fos capaç de dir: em sap greu, m'he equivocat. Tan de bo algú deixés l'ambició i el benefici personal i intentés fer el bé. Tan de bo els polítics creguessin en la seva feina i creguessin en que les coses poden canviar. Tan de bo no existís el frau fiscal. Tan de bo tantes coses... que passo de tot.

El poder dels blocs

Estic contenta perquè les coses estan canviant. Per una vegada, la decència ha guanyat la batalla a la falta de respecte. El programa La noria, dirigit i presentat per Jordi González s'ha quedat sense anunciants i està en perill de continuïtat. Marques tan potents com Campofrío, Pukleva, El Corte Inglés, Panrico, Vitaldent o Wilkinsons han retirat els seus anuncis, i això s'ha traduït en pèrdues millionàries per la cadena. I tot ha estat gràcies a la proposta d'un blogger.


I perquè, estareu pensant, no s'hi volen anunciar? Molt fàcil.
Situo en antecedents. Recordeu a Marta del Castillo, aquella adolescent sevillana que va desparèixer just després d'haver quedat amb el seu ex novio, Miguel Caracaño? Va ser una desaparició molt sentida i Carcaño i el seu amic Cuco van canviar la declaració mil vegades i mai es va acabar de treure aigua clara del que havien passat. Deien que havien abusat d'ella, que després l'havien estrangulat i van tirar les seves restes a algun lloc. Els equips de rescat la van estar buscant, però a dia d'avui encara no s'ha trobat el cos. Carcaño ha estat a la presó tot aquest temps. Però el seu amic Javier García Marín, conegut com el Cuco el van absoldre de la seva acusació d'encobrmient d'assessint perquè era menor d'edat en el moment dels fets. Aquests dies té lloc el judici i la mare de Cuco, la Rosalí García, va assistir d'invitada a La Noria el passat 25 d'octubre. Això sí, va cobrar 10.000. En canvi, Rosalía García pot incórrer en un delicte contra l'Administració de la Justícia per no haver-se presentat a la citació.

Sense cap tipus de respecte per la família de la Marta del Castillo, Jordi González i els seus col·laboradors van explotar els fets i li van preguntar el que van voler a Rosalía García. Això va sentar molt malament als telespectadors, que van decidir fer justícia i van decidir criticar el programa i aquesta lamentable entrevista a les xarxes socials. La direcció del programa, ni tan sols la cadena, no van mostrar el seu penediment ni van demanar perdó per la seva actitud. Així que el 30 d'octubre, el periodista pablo Herreros va publicar en el seu bloc una llista de les marques que s'havien anunciat aquella nit durant el programa i va demanar que retiressin la publicitat indefinidament de la Noria. Aquesta iniciativa va rebre el suport de molta gent al facebook i al twitter, a la premsa i als blocs, així que, a dia d'avui, la noria no té pràcticament cap anunciant.

Jordi González va fer unes declaracions, al cap d'una setmana, que van situar el programa en la posició de líder d'audiència. Però des d'aleshores, ha anat perdent share. Penso que Jordi González s'està equivocant i que algú li hauria de dir que ha de rectificar i demanar perdó per haver fer aquella entrevista i delectar-se en els actes criminals d'uns adolescents. Patètic. Però el que m'indigna més és que es va excusar emparant-se en la llibertat d'expressió. Em fa molta gràcia quan sento els periodistes de telescombraria dient que hi ha llibertat d'expressió i que tenen dret a fer el que vulguin, perquè si no seria un atemptat contra la democràcia. Però persones així no haurien de tenir dret a vot ni gaudir de la democràcia. per viure en democràcia, s'ha de ser madur i actuar com a persones, cosa que no tenen del tot clara.

En fi, però sempre hi ha un costat positiu: i és que tot plegat ha germinat des de la proposta del periodista i blocaire Pablo Herreros. I s'ha demostrat el poder de les xarxes socials i m'ha fet creure una mica més en el ventall de possibilitats que amaga el periodisme alternatiu. Hi ha gent que troba feina a trvés del bloc, una idea interessant en temps d'incertesa com els actuals.

Internet et necessito, tornaa!

Us confesso que estic vivint els pitjors dies de la meva vida. Bé, potser exagero una mica, però de veritat que no és fàcil VIURE SENSE INTERNET. El divendres a la tarda, de cop i volta, sense cap motiu aparent, el meu modem va deixar de rebre el senyal. Els d'Organge s'han anotat la incidència hi vindran en les pròximes 48h, però mentre, estic vivint un calvari. M'he adonat que depenc totalmet d'internet i que hi estic una mica enganxada. Perquè us feu una idea de com em sento:

http://www.youtube.com/watch?v=2OBZHB5I89A

Us heu fixat amb el poster del Michel Jackson i l'E.T. que té penjar a la paret? Brutal. És un episodi que pertan a Muchachada Nui, una sèrie d'humor que s'emetia per TVE2.

He penjat l'enllaç perquè aquests dies he descobert que dins meu hi ha un petit Enjuto Mojamuto que necessita internet per viure. Fa un parell de setmanes treballo des de casa, perquè estan fent reformes al meu despatx, així que internet ha esdevingut clau. Depenc del correu electrònic i d'un programa que hi ha penjat a la interfície per treballar i necessito google i els diccionaris en línia per consultar dubtes. Però si només necessités internet per treballar, no seria Enjuto Mojamuto. El meu cas va una mica més enllà: el primer que faig quan em llevo és encendre l'ordinador i l'últim que faig abans d'anar a dormir és apagar-lo. Miro sèries per l'ordinador, em baixo música i pel·lícules, miro vídeos per internet, llegeixo el diari en línia, faig servir l'Spotify per escoltar música i busco vídeos de tot tipus al youtube. Sóc usuària de l'Skype i del facebook. I he trobat molt a faltar el blog. També faig servir la pàgina web del meu banc per fer pagament i controlar el meu compte. Així que tot plegat ha estat molt dur.

Què passaria si algun dia desparegués internet? Les nostres vides depenen de la xarxa i quedar-nos sense connexió seria... molt greu, un daltabaix. Espero que mai passi.

I res, mentre no vinguin els d'Orange, jo seguiré anant de casa la meva mare a la biblioteca del meu poble... en fi, paciència.

Endevinalla 1

La intenció del post era fer ressò d'una curiositat que he trobat pel facebook. Però de cop i volta m'he inspirat i he pensat que seria més divertit fer un joc. Bé, una endevinalla. A continuació hi ha dues fotografies d'ungles pintades. Les he descobert al mur del facebook duna amiga i m'han captivat, fascinat i meravellat. Potser perquè jo sóc molt manasses o perquè no tinc gens de paciència i sé que em seria impossible aconseguir res semblant. Però alhora m'encantaria portar les ungles així, amb la meva saga favorita. En fi, el que us porposo és que endevineu de quina saga es tracta? No us dono cap pista perquè crec que és molt fàcil. Ànims! xD

 

Foto 1 

Foto 2.

 Aquestes d'aquí sota l'he penjat per curiositat, però no és de cap saga. Són obra d'una esteticient parisina. Si voleu veure la pàgina del facebook cliqueu aquí. 

 

Una bona notícia

Al final m'acabaré creient que s'ha de vigilar amb el que es desitja, perquè s'acaba complint. La vida és així de misteriosa i aquest cop estic satisfeta perquè la sortida a la que em refereixo m'ha sorprès, però positivament.  Feia temps que necessitava una altra feina, perquè tot i que en tinc una, vaig bastant justa econòmicament. Finalment, la sort ha trucat a la porta. Un amic periodista està escrivint una biografia d'un pintor (que no és gaire bo però que té molts diners) i m'ha demanat ajuda. Així que res, estic enfeinada fent la biografia. La meva tasca s'assembla bastant a la d'un negre (per no dir que ho és), però estic contenta. En defensa meva, he de dir que el llibre no es vendrà a les llibreries; és pel pintor i la seva família. Així que tampoc és imprescindible que el meu nom consti a la portada. I això de les biografies estic descobrint que m'agrada molt, perquè sóc molt curiosa (i xafardera) i ara tinc carta blanca per preguntar-ho tot. I això és genial. Crec que s'està obrint una porta i que això de les biografies pot tenir sortida. Si coneixeu a algú que en vulgui una, en podem parlar i negocial.
Un dels meus objectius a la vida és escriure una novel·la. Algun dia ho faré. I ara que m'hi trobo al mig, he vist que no és tant complicat com pensava. Tot i que són molts fulls, moltes línies i moltes paraules si hi ha una bona organització, és bastant fàcil. Potser tinc menys temps pel bloc i per la vida social, però no em puc queixar. Al contrari, només puc donar les gràcies.

Benvingut, Oriol!

Us presento l'Oriol, el meu germanet preciós i adorable. És cert que he tardat una mica a presentar-lo, perquè ara té tres mesos, però encara és novetat. Qui m'havia de dir que a la meva edat, (vinga va, ho confesso, als vint-i-sis anys) tindria un germanet. I no tan sols em sorprèn a mi. Quan ho explico, desencadena diferents reaccions. Entre els homes genera una certa admiració i em deixen anar exclamacions com: "quin campió el teu pare!" o "li puc demanar algun consell?". Entre el sector femení la reacció és d'estupefacció primer i al cap d'uns segons, quan ja ho han assimilat, em diuen que el volen conèixer (a l'Oriol, no ens confonguem). xD

Francament, a mi també em sobtava al principi. La canalla no m'agradava gaire i era de les que no volia ni sentir parlar de tenir fills ni històries així. Però només en tres mesos, l'Oriol m'ha fet canviar d'opinió. Ara el veig i és que me'l menjaria a petons. Els primers dies era tant diminut i delicat que semblava que es trencaria en qualsevol moment, però ara és adorable. Ja es pot agafar amb tranquil·litat, sempre somriu i fa sons quan li parles, com si volgués contestar. M'està passant una cosa molt rara, és com si m'hagués enamorat d'ell. Vull dir, la mateixa sensació, perquè no paro de pensar en ell i sempre tinc ganes de veure'l i de saber com està. En fi, m'ha fet replantejar això de tenir fills... algun dia! I també em fa pensar en el futur. Tal i com estan les coses ara (no hi ha feina, el canvi climàtic, tot és caríssim, la gent no té valors ni moral...) s'ha de fer el possible per canviar i posar el propi granet de sorra. Perquè com deia el capità enciam, els petits canvis són poderosos! xD

Un ensurt de por

El dissabte a la nit vaig tenir un ensurt d'aquells que et fan passar el singlot. Deurien ser els volts de les deu de la nit, no tenia el singlot, i circulava amb el cotxe pel carrer, en direcció a casa una amica, on havíem quedat per sopar. Jo anava tota tranquil·la quan de sobte, d'un pas de zebra, van aparèixes dos éssers que caminaven, amb les samarretes plenes de sang i la roba esparracada, amb el cap inclinat cap a un costat i la boca torta, amb ganyotes a la cara i arrastrant un peu. L'un portava una gepa a l'esquena i tot. Doncs això, vaig haver de frenar i me'ls vaig quedar mirant amb cara de pànic. Un, a més, portava un ós de peluix estripat a la mà. Em van fer molta por, pequè no hi vaig caure que hi ha gent que ja es disfressa el dissabte. A més, jo sóc partidària de la castanyada, no del Jalouí (com escriu Empar Moliner), i no em vaig adonar que feien broma fins que van arribar a l'altra vorera i van començar a caminar normal. Durant uns segons que em van semblar eterns vaig pensar que totes les pel·lícules de morts vivents, de virus que deformen, d'invasions d'extraterrestres, de les quals jo m'he rigut tant i m'he mostrat sempre tant escèptica, s'havien fet realitat. Van passar tantes idees pel meu cervell en tants pocs segons que si això algun dia fos cert, seria el caos. Increïble

Fuga de cervells

L'altra dia, a l'skype, em vaig adonar d'una crua realitat. Gran part dels meus amics han marxat a l'estranger a treballar, a fer alguna beca, a estudiar o a buscar-se la vida. Tinc una amiga fent un màster de psicologia a Argentina, una altra d'au-pair a New Jersey, una que està de beca Leonardo a Guisen, un amic que està becat a un  despatx d'arquitectura de París i un altre que se'n va en breu a Liubliana, a fer un Erasmus. I aquests són els que em toquen més de prop, però em consten més casos semblants. I és una cosa que em preocupa una mica. Més que res, perquè quan miro Callejeros Viajeros, sempre surt gent que diu: "Vaig venir aquí per una feina de tres mesos i ja porto set anys". O un altre que hi anava a fer una beca i que s'ha quedat sis anys. Em sabria molt greu que tots els meus amics es quedessin a l'estranger, perquè els trobaré a faltar. Probalbement no passarà amb tots, però alguns segur que es queden. He de reconèixer, no obstant això, que he trobat un costat positiu, a tot plegat: puc anar de viatge a fer-los una visitia. I ells m'ensenyaran la ciutat millor que ningú. Ja ho diuen que no hi ha mal que per bé no vingui.
A mi em preocupa que els meus amics marxin, però clar, el total d'amics meus representen poca quantitat de població i la cosa no és greu socialment. O no seria greu socialment si no fos que tothom està marxant, i és un fet que els joves se'n van del país, així que l'assumpte agafa un caire més seriós. Em pregunto què passarà d'aquí uns anys. Hi haurà gent jove, aquí? És la única solució per sortir de la crisi, marxar del país? Quan ens recuperem, hi haurà gent preparada per tirar endavant empresa i crear nous negocis? si tothom se'n va, qui crearà llocs de treball?

Els perfums, un món de sensacions

Aviso navegants, si entreu al Sephora, vigileu amb els venedors. En saben tant, que a mi em van acabar venent una colònia quan tan soli hi havia entrat a perfumar-me (sí, ho confesso, ho faig de vegades) i a fer temps. Havia quedat amb una amiga que feia tard i quan li vaig explicar el que m'havia passat, em va relatar la seva història, més greu que la meva. Resulta que va entrar a comprar un arrissador de pestanyes i es va acabar gastant la friolera de noranta euros. I això es diu ràpid.
De totes maneres, he de dir que el noi que em va atendre era un expert en perfums i que em va fer pensar en coses interessants i curioses. El món del perfum és un món de sensacions. L'olfacte és l'únic sentit que està lligat al cervell, així que inconscientment, s'associen les olors als records. Per exemple, em va fer olorar una colònia que em va recordar a la olor que feia la meva àvia, i la vaig veure. Em va venir al cap els dies que anava a casa seva de petita. Desgraciadament, l'olfacte és un sentit que tenim atrofiat i bastant arraconat, com em va fer notar el vendor. Vivim en un món on no el necessitem per a res i s'està perdent la capacitat tant primitiva d'ensumar-ho tot. En canvi, a mi m'encanten les olors: la de mar, la de gespa tallada, la d'un sofregit, la d'un llibre nou, la dels geranis. I les reivindico.
Doncs bé, escollir un perfum és difícil. I a mi m'agrada anar variant, així que he de triar més sovint. I em costa, primer perquè n'hi ha a tonelades i segon perquè són una part de la nostra personalitat. És un element més que comunica, com ho és la roba, la manera de moure'ns, els gestos... i és un element que desperta sensacions. Així que hem de tenir en compte què volem transmetre i escollir la olor que millor ens defineixi. El venedor em va dir que ell en té molts, de perfums, i que depèn de l'agenda del dia, depèn de amb qui queda, de si és de nit o de dia, se'n posa un o un altre. Quin crack!
Un altre detall que s'ha de tenir en compte a l'hora de comprar-se un perfum és que el líquid reacciona amb el pH de la pell i l'olor canvia. Jo em vaig comprar Euphoria de Calvin Klein perquè tinc una amiga que se'l posa i li queda genial. Però a mi em queda fatal, i tinc l'ampolla abandonada. El venedor em va dir que està organitzant unes reunions per fer intercanvis de perfums equivocats. Una idea excel·lent, des del meu punt de vista. Fins i tot al Sephora fan catas de perfums! que curiós! xD
I malgrat tots els obstacles que hi ha, estic molt contenta del perfum que em vaig comprar. Aquesta vegada sí que l'he encertat. No tinc gaire clar què transmet de mi, però és una olor que em fa sentir segura i molt femenina. I a vosaltres, com us fan sentir els vostres perfums??

DIVORCIOS DE CONVENIENCIA

 Foto: Marc Santín

En esta época de crisis se escucha a menudo en los medios de comunicación a expertos que aseguran que una crisis es una oportunidad y que la dificultad para llegar a fin de mes aviva el ingenio y el espíritu emprendedor. Pues bien, los divorcios de conveniencia son un claro ejemplo de eso.
¿En qué consiste exactamente? Se trata de falsos divorcios en los que se recurre a todo tipo de trampas legales. El moroso argumenta que no tiene dinero para pagar una pensión compensatoria mensual. A cambio cede sus propiedades al otro cónyuge. Al librarse del patrimonio se libra también de las deudas.

Este fraude es más frecuente en los casados en régimen de separación de bienes. Pero hay sitios en España en que predomina el régimen ganancial, o sea, la ley considera patrimonio de ambos aquellos bienes logrados por uno de los miembros, y una deuda puede embargar todo el patrimonio familiar. El problema es que estos impostores del divorcio podrían incurrir en un delito de alzamiento de bienes, castigado con penas de uno a cuatro años de cárcel.

El perfil de los que recurren a este tipo de estrategias es el de un empresario que ha tenido que cerrar su negocio y que acumula deudas superiores a los 60.000 euros. Las estadísticas constatan que en el último año han aumentado en un 30% las investigaciones a parejas morosas que se divorcian antes de declararse insolventes.

El fraude funciona hasta que un acreedores que sospecha de sus deudores contrata a una empresa de investigación para que averigüe si el divorcio responde a causas reales o bien es un montaje para poder declararse insolventes.

Para el abogado que firma el divorcio es difícil detectar el engaño. Los clientes evidentemente no declaran sus intenciones. No obstante, a veces, por el tipo de liquidación –por ejemplo, si es muy desigual entre los cónyuges- se puede sospechar algún tipo de fraude.

La picaresca también se ve en los casos en los que se fija una pensión compensatoria para uno de los cónyuges, aunque ambos tengan similar nivel de ingresos. Ahí el objetivo es, o bien que el que paga la pensión tenga ingresos suficientemente bajos para obtener pisos oficiales u otros beneficios sociales, o bien garantizar una futura pensión de viudedad al cónyuge que recibe la paga compensatoria.

Seguramente, hay casos que permanecen impunes, y se libran de los deudores. Pero siempre tendrán que convivir con el riesgo de que su cónyuge, el que posee el patrimonio, se enamore de otro, y les deje con sus deudas y sin pareja. Como dicen, lo barato sale caro.

Cada pas, un repte

Com diu el poema d'Antonio Machado, 'Caminante, no hay camino / se hace camino al andar'. I questes paraules tant senzilles han pres per mi un relleu diferent després d'haver fet una excursió a la muntanya. He passat aquest cap de setmana a la Seu d'Urgell amb uns amics que són muntanyistes i fins i tot n'hi ha que escalen. Jo no és que hagi pujat gaires muntanyes, de fet, diria que tant sols he fet Montserrat i la Mola, però se m'està despertant l'instint muntanyenc (per sort, només aquest...), m'han agafat ganes de fer excursions i d'aprofitar el dia per estar en un entorn natural. El dissabte vam fer un trekking per la serra del Cadí i vam intentar pujar al pic de La Canal del Cristall. Com bé dic, ho vam intentar, perquè ens vam desviar lleument de la ruta i vam anar a parar en un camí sense sortida. Va ser tot una aventura, perquè vam acabar en un lloc de pendent màxima i amb el terra ple de pedres que relliscaven, i cada pas era un repte. Tot plegat em va fer pensar que caminar per la muntanya és com caminar per la vida. Hi ha moments que costen molt perquè requereixen molt d'esforç i a sobre has d'avançar per terreny insegur, hi ha dies que són espessos i que no pots avançar amb fluïdesa i d'altres que et trobes en una clariana. Sovint, s'ha de triar el camí que més convé i s'ha d'estar sempre orientat per no perdre el nord. No obstant això, és fàcil perdre's endur-se una sorpresa que pot ser més agradable o menys perquè el camí és misteriós. Es pot caminar sol o en companyia, més ràpid o més a poc a poc. Hi ha obstacles que cal sortejar i fintes que es van assolint. En fi, el símil podria continuar fins a l'infinit. Però em quedo amb allò de que la vida es fa a cada pas, no hi ha res escrit i cada pas, per petit que sembli, és el més important. Els anteriors i els que vindran tenen una importància relativa.

El meu món es diu viscoelàstic

Aquesta nit he dormit en un matalàs viscoelàstic i ara ja no puc pensar en res més. A mi normalment em costa dormir bé quan estic a un llit que no és el meu, però aquesta nit, tot i ser la primera vegada que dormia a casa la meva amiga Nora, he descansat com una nena petita. Increïble. He dormit d'una sola tirada i m'he aixecat  renovada i relaxada.  Jo li he comentat la meva felicitat extrema i m'ha confessat el secret: la viscoelàstica. Crec que podria fer un anunci sobre la viscoelàstica (a part que m'encanta la paraula), perquè realment et canvia la vida. És la combinació perfecte entre adaptabilitat al cos i duresa. L'esquena et queda plana i dura, i la sensació que desprèn el matalàs és molt agradable, perquè es veu que és porós. És màgic, jo diria. Si ella es movia en el seu cantó del llit, les vibracions no arribaven a destorbar-me; i a l'inrevés tampoc, està clar. Ha estat una experiència insòlita que m'ha fet prendre consciència de la poca comoditat que m'aporta el meu llit i de la importància que és descansar bé. El Dr. Estivill ja ho deia. Jo porto un temps que tinc torticoli de manera perament i per fi he descobert el perquè. Un matalàs inadequat, un mal coixí, un son interromput o desagradable, o descansar en hores fora del normal, són factors que de vegades es poden considerar petits detalls però que si no es cuiden repercuteixen molt negativament a la rutina i les seves conseqüències es poden equiparar a les de l'insomni. És com treballar a una temperatura inadequada, que la RENFE circuli amb retard o que no hi hagi paper a un lavabo públic. Són coses que s'han de cuidar i tenir en compte i com que vull que em caigui la baba quan dormo, estalviaré i em compraré un matalàs de viscoelàstica, perquè barats es veu que no són...

L'emprenedor, el superman del segle XXI

Al final he penjat aquesta article perquè conté idees molt interessants sobre la vida dels emprenedors. L'article és una dossis de vitalitat i optimisme i val la pena llegir-lo. És una mica més llarg que ela longitud dels meus posts normals, però en fi, val la pena! :)

25 años arriesgando para triunfar

Marc Bonavia lidera a los emprendedores catalanes cuando cumplen cinco lustros y los define como los Superman del Siglo XXI. Ser joven y empresario son dos factores que a menudo van por separado. “Crear una empresa es complicado”, destaca Marc Bonavia, el vicepresidente de la Asociación Independiente de Jóvenes Empresarios de Catalunya, AIJEC, y aclara: “Nosotros defendemos los intereses de los empresarios tanto delante de la sociedad como delante de la administración”. La AIJEC trata de convertir la vocación individual en una acción colectiva, sostenible en el tiempo y conseguir así beneficios para todos.

La AIJEC se fundó en 1985 de manera fortuita. En aquél momento tan solo existía la Asociación de Jóvenes Empresarios, con sede en Madrid. Un buen día, el arquitecto catalán Cèsar Ramírez, llamó para averiguar si había algún otro socio de Barcelona. Le informaron que tan solo había uno: Santi Tarín. Lo contactó y los dos acordaron una cita en el conocido Bar Marcel, en la calle Santaló. En ese momento se empezaron a construir los fundamentos de la AIJEC, que hoy cuenta con más de 600 socios de ámbito multisectorial repartidos por todo el territorio catalán.

Para conmemorar su aniversario, la AIJEC celebró el pasado mes de julio una cena de gala presidida por SS.AA.RR los Príncipes de Asturias. Les acompañaron el Presidente de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas; el alcalde de Barcelona, Xavier Trias; la presidenta de la AIJEC, Marta Martí; y el Presidente de la CEOE, Joan Rossell, entre otras autoridades. Durante el encuentro, tuvo lugar también el libramiento de los Premios Joven Empresario 2011, que sirven para reconocer, impulsar y motivar las mejores iniciativas.

Tras la entrega de Premios, el Príncipe Felipe de Borbón pronunció unas palabras y destacó que la “iniciativa, la imaginación, la capacidad de asumir riesgos y de superar fracasos son las claves del futuro”. Sin duda, el mensaje optimista y vital es el que se transmite desde la AIJEC. Marc Bonavia es un joven emprendedor que un día se propuso ser el héroe de su propia película y luchó para conseguirlo.

La ilusión es el único ingrediente necesario

“Todos llevamos una S de Superman dentro”, opina Bonavia, y explica: “Tenemos alguna virtud o algo por lo que nos han felicitado alguna vez. Si potenciamos esa capacidad, se pueden construir proyectos muy bonitos y ser el protagonista de tu propia película”. Cabe decir que sus palabras se ilustran con su propio ejemplo. Él se licenció en farmacia, pero al terminar la carrera e incluso habiendo obtenido un trabajo de investigación muy interesante, se dio cuenta que necesitaba “cambiar de sombrero”, dice. Hablando con su primo, Enric Solé, se dieron cuenta que los dos querían hacer algo diferente y crearon una empresa de comunicación.

Nació entonces una plataforma Web en la que agregaban ofertas de diferentes centros comerciales para facilitar la búsqueda a los usuarios. Para darse a conocer tuvieron la idea de utilizar la mensajería móvil, que en aquél momento era gratuita. Sin embargo, en 2001 las operadoras decidieron cobrar para este servicio y en aquél momento pensaron que su proyecto no tendría salida, ya que era poco frecuente comprar por Internet. Sin embargo, lo que parecía un fracaso en realidad era un éxito, ya que surgió SITMobile, una empresa de mensajería móvil. “Tener ganas de hacer algo es suficiente y ponerse en marcha es el gran éxito”, sostiene. Y añade: “Una idea es necesaria, pero en el movimiento las cosas acostumbran a salir de forma distinta a la que se planearon inicialmente. Así, que la idea se va adaptando al momento y solo hace falta abandonar el sofá y la zona de confort para que suceda”.

SITMobile es hoy una empresa referente en su sector. “A pesar de que los principios parecen eternos”, confiesa Bonavia, en diez años se han convertido en líderes del sector en el mercado de mensajes corporativos y son reconocidos internacionalmente. Las cifras hablan por sí solas: facturaron 8,1 millones de euros en el 2010, un 17% por encima del año anterior, y un ebidta de 1,2 millones. Han abierto oficinas alrededor del mundo: en España, la India, Chile, Bahrein, Reino Unido, Luxemburgo, Andorra, Brasil, Colombia y Polonia. La sede está en Barcelona y el centro de desarrollo tecnológico en Kerala (India). Durante el 2010 mandaron 170 millones de mensajes y prevén abrir seis nuevas oficinas en Sudamérica, África y Europa. Emplea a cerca de un centenar de personas y el capital está en manos del equipo directivo. Así que prevén seguir creciendo y buscando si hay algún límite.

Superman, no Kamikaze

“Con dedicación completa, con constancia y con un poco de suerte, se puede conseguir”, asegura Bonavia. Es cierto que a veces hay que hacer sacrificios, pero la recompensa vale la pena. A Bonavia, SITMobile le ha permitido crecer como profesional y como persona, conquistar sus sueños y hacer cosas que si hubiera trabajado para otro nunca hubiera tenido la oportunidad de hacer. Por eso, anima a todos los emprendedores a que se tiren a la piscina. No obstante, reconoce también que crear una empresa en España es difícil. “A los empresarios se les pide que sean Kamikazes, y eso ya es demasiado. Hay tantas trabas y la burocracia es tan minuciosa que muchos se lo terminan repensando. En otros países, como por ejemplo en Estados Unidos, se puede montar un negocio desde Internet”, cuenta él.

Que la AIJEC organice actividades y ofrezca herramientas prácticas para los socios es importante. Además, mantienen vínculos con otras organizaciones empresariales como Fomento de Trabajo, Pimec o Cámara de Comercio, y es una plataforma para que sus socios se den a conocer. Un país necesita empresas para tener riqueza y poder pagar los impuestos. “Porque un gobierno sin fondos ¿cómo mantiene la sociedad del bienestar?”, se cuestiona Bonavia. “Hay que lanzarse a la piscina”, concluye.

La página 0. Una idea és suficient per triomfar.

Ja se sap que el panorama laboral està malament i que de feina n'hi ha ben poca. Però com diuen, una crisi és una oportunitat i aquest post el vull dedicar a un cas d'emprenedors. Resulta que hi havia un jove periodista que havia acabat la carrera (es va passar molts anys tancat a la biblioteca estudiant per obtenir un títiol que després li va donar pocs beneficis) i no trobava feina. Buscava i enviava currículums i mai obtenia respostes satisfactòries. Un bon dia, cansat d'esperar, va deicidir agafar el toro per les banyes i va obrir la seva pròpia revista digital: la página 0. És una revista que surt cada tres setmanes i que es diferencia de la resta pels reportatges. Es tracten temes que no tenen perquè estar lligats a l'actualitat, des d'una perspectiva alternativa que s'allunya del discurs oficialista que es troba als mitjans. És alternatiu, rigorós i fresc. I és una revista que no ha de quedar bé amb cap polític ni amb cap empresari. És lliure, i això es nota. Aquest número, per exemple, trobareu un reportatge fotogràfic sobre la índia, un reportatge sobre els artistes barcelonins que ocupen espais deshabitats per crear... En el sentit d'emprenedors, us podeu llegir també aquest article que jo mateixa he escrit i que és l'exemple en viu d'un emprenedor, Marc Bonavia. Ell predica amb el seu exemple que una idea es suficient per triomfar! endavant i força! :)

57 anys de casats, felicitats!

Els meus avis han celebrat aquest passat diumenge el cinquanta-setè aniversari de casats. Això significa 57 anys l'un al costat de l'altra, 20.805 dies avançant de costat, 499.320 hores sota el mateix sostre. S'estimen, es respecten i s'accepten tal i com són. Encara van agafats de la mà i es miren als ulls i riuen. Són adorables. Evidentment, discuteixen, perquè discrepen en opinions i en maneres de fer. Malgrat tot, crec que la diversitat això és sana i enriquidora per la salut d'una parella. Ells dos simplement no podrien viure l'un sense l'altre.
Em pregunto jo si avui en dia seria possible viure tants anys amb la mateixa persona. D'aquí cinquanta o seixanta anys més tindré amics que portin tants anys l'un al costat de l'altra?? La meva àvia diu que avui en dia ja no s'aguanta res, que a la mínima que alguna cosa no funciona, les dues parts es rendeixen. Pensen: amb tanta gent com hi ha al món, perquè he d'aguantar aquest pesat/pesada? És molt fàcil els tràmits de separar-se. I potser s'hauria de valorar més la vida en comú, el que s'ha construït amb la parella, la complicitat que hi ha i el que s'ha compartit.

Jo, quan m'enamoro, em penso que serà per tota la vida. Una part de mi n'està convençuda. Però sempre hi ha un recel, alguna cosa que et frena. Una vida són molts anys, i les persones canvien, i és molt difícil que les dues canviïn en la mateixa direcció. Per això, no puc parar de pensar que els meus avis són uns cracks, perquè s'han sabut respectar i fer feliços gairebé cada dia de la seva vida, i m'encanta. Felicitats i per molt snays més!

Jordi Pujol i la seva capacitat de riure's de si mateix

El president Pujol té les seves idees polítiques i s'hi pot estar més o menys d'acord. Però el que està clar és que se sap riure de si mateix. Em va fer molta gràcia els comentaris que feia sobre la cançó Jennifer, del grup Els Catarres, durant el seu discurs per la Diada de Catalunya, el passat 11 de setembre. La lletra de la cançó diu: "Voto Convergència i tinc somnis eròtics amb en Jordi Pujol" i ell s'ho pren com algo fort, però un elogi al capdavall. El somriure és el llenguatge universal de la gent intel·ligent i riure's de si mateix és el primer pas per aprendre a parlar-lo.
En el seu discurs també afirmava que aquí no hi ha amors prohibits i gairebé convida els interlocutors a casar-se amb una Jennifer. Aprofitava l'avinentesa, però, per fer un pas més enllà, massa enllà. Es lamenta que les Jennifers, al cap de molts anys de viure a Catalunya i potser fins i tot de tenir fills amb esl Catarres, no parlin el català. Evidentment, conec casos que el contradiuen. Però malgrat tot, m'alegro que se sàpiga riure de si mateix.
Sens dubte, Catalunya és un lloc genial per viure! :)

Els amics reals i els virtuals

Hi ha tanta gent interessant al món i és tant fàcil conèixer gent nova i tenir-la agregada a alguna xarxa social o a alguna aplicació del mòbil, que es fa impossible mantenir una relació amb totes. Es pot conèixer gent per amics en comú, sortint de festa, a la feina, mitjançant un familiar, per casualitat al carrer, al gimnàs, de viatge... i en la majoria de casos es manté el contacte via facebook, gmail, twitter, skype, whatsapp... (i segur que me'n descuido alguna). De tots els coneguts, un % arribaran a ser amics. Però suposem que tot i així són més de vint. Per mantenir a tota aquesta gent informada sobre la inifnitat de coses que passen, per disfrutar-les, per conèixer-les, per compartir coses amb elles...?? Com es fa? És impossible. I els altres contactes que estan per allà? els que et parlen pel whatsapp i per tantes aplicacions que al final t'impedeixen mantenir una conversa amb els que tens al davant. I en el 95% dels casos diuen tonteries. Tot plegat resta importància a la realitat que vius, la que pots tocar amb els cinc sentits, la que experimentes i la que tu esculls. La realitat al capdavall. La barrera que separa el món real del virtual és cada vegada més fina. Es confonen els termes i es perden els valors autèntics. Siguem sincers, quantes veritats s'escriuen al facebook? quants malsentesos han desencadenat les converses dels xats? què s'intenta aparentar i aconseguir??
Moraleja: on hi hagi un bon tros de carn i que s'aparti la resta! xD

Vull ser peixatera, periodista, regatejadora, pintora... de moment

Fer un creuer és el que té, t'incita a tornar als llocs. I com que amb el vaixell no tens temps de quedar-t'hi, jo m'hi veia vivint, treballant de peixatera a Santorini, de periodista a Creta, de regatejadora a Turquia, de pintora a Mykonos... I així a cada ciutat. El Titànic en què viatjàvem (i l'anomeno així per les dimensions, no per res més), tan sols s'atura a cada port unes HORETES, després ja salpa al següent destí. Per tant, no hi ha temps de viure els llocs, de sentir i respirar la nit, de perdre's pels carrers, de relaxar-se en una platja aïllada.

Una altra característica de viatjar amb creuer és que els navegants que baixen (sempre hi ha el raro que es queda a la piscina) s'acostumen a apuntar a unes excursions organitzades en què els duen a visitar els dos llocs més emblemàtics de cada ciutat, a tots en massa. Així que a totes les fotos sempre hi ha alguna turista despistat.
Tot plegat va desencadenar en mi una necessitat imperiosa de quedar-m'-hi més temps. A Capri, em veia fent de transportista, però transportista de mar. És a dir, em compraria una barca i portaria als viatjants a la meravellosa Cova Blava, on una combinació perfecte entre el mar, la llum i els reflexes donen aquest resultat:

I també els duria a visitar el Farallons, un símbol de Capri on recentment es va rodar l'anunci d'una colònia.

No obstant, l'illa de Capri en si, o com a mínim el que vaig veure jo, no us ho recomano gaire, ja que tan sols hi ha botigues d'alta moda, on una gorra et costa 500 euros, i una invasió de turistes. Vam estar buscant si vèiem algun famós, però no vam tenir sort.

També vam fer una mini excursió per Nàpols, una ciutat dominada per la Camorra. Passejàvem pels carrers i tothom ens semblava sospitós. Els carrers són plens d'escombraries, degut a una vaga que fa mesos que dura. I tot és perquè la Camorra és qui controla l'empresa dels escombriaires i estan en contra d'una llei del govern i han decidit no buidar els contenidors.

El dia següent vam anar a Santorini, una illa volcànica. Els pobles descansen al cim de tot i vista des de lluny, les cases blanques semblen neu damunt la muntanya. És una illa preciosa, rodejada d'un mar intensament blau. Ni punt de comparació amb el d'aquí. Hi ha hotels i apartaments fabulosos, terrassetes amb vistes al mar, les finestres de les cases són blaves i les esplendoroses bogambílies  contrasten amb la blancor de les parets. És impressionant i val la pena anar-hi. Jo allà vaig dir que em faria peixatera, perquè el peix és molt bo. Me mare, que té un bon to de veu, m'ajudaria a vendre el peix... xD

Això sí, a Santorini hi feia una calor terrible. Vam arribar als 40 graus de temperatura, sense tenir en compte la humitat, la qual cosa es feia una mica pesat. El següent dia havíem d'anar a Atenes, però les revoltes i les manifestacions que hi havia ens van impedir de parar. En comptes d'això, vam anar a Creta, la més gran de les illes gregues Vam haver d'atracar a un dels ports menys transitats i coneguts, ja que els altres estaven ocupats i vam visitar la Canea, la segona ciutat més gran. És molt mona i la zona antiga també es caracteritza per l'encant dels pobles de les illes gregues. Cases de colors, petites, desordenades i originals, fetes amb molt de carinyo. Vegeu una petita mostra:

Després de Creta vam anar a Turquia. El vaixell va aparcar al port de Kusadasi i vam fer una excursió cap a Efeso, unes ruïnes romanes. La de Turquia va ser la visita més surrealista. El que més em va estranyar és que anéssim a veure unes ruïnes a Turquia. Jo ja he estat a Pompeia i si vaig a Turquia tenia ganes de veure alguna cosa turca. Tot i així, són impressionants i encara queda molt per excavar i per descobrir.

 La deessa de la victòria, Nike.

 La façana de la biblioteca

L'amfiteatre-àgora. Immens. Impressionant.

Una performance

Després ens van dur a visitar la casa de la Verge Maria. Hi havia una cuada increïble i tothom estava en silenci i posat respectuós. Jo també, és clar, i fins i tot vaig encendre una espelma. Per demanar que no falti. Semblava que tothom s'ho creia... I després ja, el millor de tot, quan tornàvem cap al port, l'autocar es va aturar a una casa ubicada al mig del no-res. Ens van fer baixar i entrar cap a un edifici i ens van dir que ens assentéssim que farien un passi de models. Ens van donar un te i després de vint minuts ben bons veient nois i noies que realment es creien perfectes vestits amb jaquestes de pell, ens van fer passar a una sala on hi havia totes les peces de roba que havíem estat veient. Per sort, es van fondre els ploms i vam haver de marxar. Ningú es va comprar res, afortunadament, ja que després, a Kusadasi, vam veure les mateixes jaquetes a meitat de preu. Turquia és així. Allà als venedors, si els preguntaves el preu d'alguna camisa, et responen:: "Val 80 euros, però està al cinquanta per cent. Però per a tu te la deixem a 30 euros".

Una vegada més vam embarcar d'hora. I ara entendreu perquè m'ho passava tant bé dalt del vaixell: 

Sí, és el que sembla: una font de xocolata enorme amb trossets de fruita per sucar. Més altres dolços varis. 

El dia següent vam anar a Mykonos, l'altra illa paradisíaca. Aquí jo m'hi veia clarament vivint. Obriria un atellier i em faria pintora. Hi ha unes vistes fantàstiques. És una illa molt semblant a Santorini, però a peu de mar. Hi ha unes terrassetes muntades amb molt de carinyo, que conviden a asseure's-hi. Són autèntiques i relaxants.

Els carrers de Mykonos són laberíntics, pitjor que Terrassa. (és broma) i diuen que els van construir així expressament per tal que els pirates o els corsaris que hi atracaven, s'hi perdessin i els habitants tinguessin temps d'enfrontar-s'hi. Sigui com sigui, són preciosos.

També vam creuar-nos amb el Pelícan de l'illa. L'únic que queda, ja que la seva parella li van atropellar. Però ell es passeja pel poble com si fos seu, és genial. I diuen que porta sort.

Mykonos està saltejat de multitud d'esglésies, totes molt autèntiques i petites, que conviden qualsevol a entrar-hi. Vegeu-ne un parell:

 Finalment, també s'han de destacar els molins de vent, ubicats en un punt estratègic on sempre en bufa.

 

En aquell moment ja ens trobàvem gairebé al final del viatge. Tan sols ens faltava Malta. D'aquesta illa vam visitar Mdina i La Valetta. Mdina és una ciutat emmurallada que es conserva igual que al segle II. Hi han rodat Àgora, Troya i actualment el Brad Pitt hi està treballant i preparant els escenaris per la seva pròxima pel·lícula. Aixo sens dubte és l'encant principal d'una ciutat que es conserva intacta. Gairebé no hi viu ningú i no hi ha botigues. De convents n'hi ha molts, ja que els maltesos són creients i els hi encantes les festes, així que les banderoles i algunes llums de les parets les deixen permanentment a punt. Feu-vos-en una idea.

I el nostre viatge es va acabar a La Valeta. Vam visitar l'església de l'ordre dels cavallers de Malta, una ordre molt reconeguda i important. Ells mateixos es van construir una església molt ostentosa, ja que a dins gairebé tot és d'or. I el més curiós és que està plena d'esquelets que riuen.

 Això té una explicació. Ells són cavallers i han de lluitar i defensar i molt sovint la mort es riu d'ells. Per aquest mateix motiu, ells han decidit riure's de la mort i l'església és plena de dibuixos de calaveres que riuen o pensen, com la de la imatge.

Finalment us deixo una foto increïble dl sol ponent-se damunt del mar. A gaudir! :)

Fer dissabte, coses dels catalans

És molt curiós que en català, fer dissabte vol dir que netegem. Quins dissabtes més desastrosos. El tarannà català ja ho té això; som uns pencaires i treballem moltes hores, ens agafem la vida molt seriosament,  repartim els impostos per les parts d'Espanya que els falten diners, la nostra és una de les comunitats on el nivell de vida és més alt. En fi, que de ganduls no en tenim res i a sobre, el dissabte ens el passem netejant. Des d'aquí, faig una crida perquè a partir d'ara fer dissabte sigui: aixecar-se tard, fer un bon esmorzar, anar d'excursió a algun lloc i dinar un pícnic nutritiu. Fer una migdiada al camp, amb la brisa del vent i el soroll dels ocells, i a la nit, anar al cinema, sortir a ballar o al teatre (a gust del comsumidor). I que la neteja quedi relegada a algun forat lliure. El llenguatge té aquestes coses i he d'afegir, a favor del català, que nosaltres ens podem fer costat i fem goig. I els castellans no! :) (sempre amb bon to, amb optimisme!)

Vergonya

El 17 de desembre va començar la revolta a Tuníssia, una revolta desencadenada per un jove amb llicenciatura i sense feina que es guanyava la vida fent de pagès. Les autoristats esbrinen que no té permís per vendre i li requisen tot. El noi es crema viu i l'endemà comencen les protestes que aconsegueixen derrocar el president (per dir-ho d'alguna manera), Ben Ali, el 14 de gener, quan va fugir del país. Tot seguit, és el torn d'Egipte. Forts enforntaments que duren més d'un mes a Tahrir i a tot el país fan caure el segon dictador, Hosni Mubarak. Hi ha hagut revoltes a: Yemen, Bahrein, Oman, Iran, la Xina, Marroc, Jordània, Àrabia Saudita... en fi, la llista és llarga i ara és el torn de Líbia. El canvi ara ja és evident en el mapa d'Orient Mitjà però ha sigut avui, per primera vegada, que Espanya s'ha pronunciat a favor del canvi, amb unes declaracions de la Ministra d'Assumptes Exteriors, Trinidad Jimnénez, en les que demana el recolzament a escala mundial de les protestes. Val més tard que mai.

Hi ha 22 països entre Mauritània i Aràbia Saudita que fa desennes d'anys que viuen sota règims dictatorials, sense llibertat i amb la població summergida en la misèria. Occident ha consentit aquesta situació i ha recolzat aquestes dictadures emparant-se en l'estabilitat i en la lluita contra l'islamisme. Hem fet un ridícul estrapitós. No es pot amagar que occident recolzava energúmens com Gaddafi per assegurar-se els seus interessos a la zona: el subministrament de gas, petroli, i altres recursos naturals. Sí, el mateix occident que es venta i s'omple la boca parlant de democràcia, de drets humans, d'igualtat... Hem hagut d'esperar que caiguéssin dos dictadors, que esclatés una guerra civil a Líbia, que s'aixequessin protestes a tot Orient Mitjà per fer alguna cosa. Em sembla ridícul i em recorda la guerra de Kosovo, en què Europa també va callar i va fer veure que no s'adonava de l'extermini de milers de Kosovars. Espero que caiguin tots els dictadors, que 'acabin els règims i que siguin capaços d'isntaurar una democràcia i que lluitin per fer-la digna. Que s'acabi l'hipocresia interessada d'Occident d'una vegada. No sé si ens podran tornar a mirar els ulls.

Algú ho havia de dir

Gràcies, Ricky Gervais, per ser tant sincer i declarar les sospites de suborns que enterboleixen algunes entregues de premis. La meva ment desconfiada sempre ha sospitat que els guardons  més reconeguts i més sucosos del cinema i la literatura (tipus Òscars, Globus d'Or, Festival de Cinema) són producte d'acords premeditats, de suborns i d'interessos. Sovint, nominen pel·lícules que són un desastre, només perquè li devien un òscar a un actor que no va ser premiat en el moment correcte. Així doncs, agraeixo profundament la sinceritat que Ricky Gervais va mostrar en la presentació de la 68a Gala dels Globos d'Or celebrada fa un parell de dies a L.A. Ara, la  Hollywood Foreign Press Association, els organitzadors de l'esdeveniment, l'han declarat persona non grata i no podrà tornar-hi a assistir. Es diu que ell ja no hi volia tornar i va decidir marxar amb el cap ben alt, i ho ha aconseguit.
Tanmateix, no fa falta anar gaire lluny per parlar de corrupció i de màfia, ja que els Premis Planeta són un altre exemple (el premiat acostuma a ser un personatge reconegut socialment, cosa que atorga més notorietat al premi). Els Premis Gaudí tampoc s'escapen de sospites. Resulta que poques hores abans de la Gala, un anònim va enviar correus a membres de la Junta i a alguns periodistes destapant soborns per part de Producciones Kapplan. Els documents enviats acusen Kapplan d'haver pagat diners a acadèmics a canvi dels seus vots. Kapplan és el responsable d'Uruguay, film nominat com a millor pel·lícula en llengua no catalana. Seguirem de prop com evoluciona el tema! De moment, el president de kapplan, Salomon Shang, ha deixat l'Acadèmia de Cinema Català.

Any nou, vida de sempre

No sé si és el 2011 o que ha sigut el meu aniversari, però el cas és que estic perdent el meu sentit crític. Ja no m'indigno amb la mateixa intensitat amb què ho feia uns mesos abans. Una altra novetat, és que he decidit passar dels propòsits que es fan per Any Nou. Mentre em menjava el raïm, no em vaig proposar ni deixar de fumar, ni perdre pes, ni deixar de connectar-me al facebook cada hora. Em vaig limitar a menjar-me'l i a guadir del moment. I bé, no m'està anant gens malament, fins ara. Els propòsits són una pressió, ja que si no s'aconsegueixen provovquen sensació de fracàs. A més, la vida és imprevisible i mai saps per on et sorprendrà. Així que he decidit passar dels propòsits i procurar fer cada pas amb prudència i calma, esforç i passió. No és tan fàcil de dir com de fer, però l'actitud és aquesta. Doncs això: Bon 2011 i que cada pas us acosti una mica més als vostres desitjos! :)