Drive (me crazy)

Avui, una pel·lícula! Drive, dirigida pel danès Nicolas Rinding Refn i protagonitzada per l'impecable Ryan Gosling. Jo la defineixo com una pel·lícula romàntica però amb punts de violència i de drama. Una fusió perfecte entre aquests tres elements que per a mi la constitueix en l'ideal de pel·lícula romàntica, perquè no és enganxosa. Estem cansats ja de les històries ensucrades i edulcorades que provoquen càries i engreixen! prou Hollywood. Prefereixo més aquest tipus d'hitòries, que, a més, et fan passar l'estona volant. Dura gairebé dues hores i en cap moment es fa pesada. Al contrari, quan s'acaba la sensació general era que havia durat poc.
A veure, la pel·lícula tampoc és perfecte. Però la fotografia està cuidada i treballada i la banda sonara és increïble. Val a dir que el guió és breu i el protagonista diu, escassament, deu frases, però la banda sonora transmet tot el que fa falta. A dalt he penjat l'enllaç d'una de les cançons, perquè us feu una idea.
Però finalment, vull fer una menció especial a Ryan Gosling, actor canadenc que l'hem vist a de The Notebook (El diario de Noah) o de Crazy Stuid Love. Simplement, em va encantar. és que broda el paper i crec que algun dia guanyarà un òscar. No és un actor convencional, sap escollir les pel·lícules amb encert. Si és una comèdia, no serà l'estàndard, les romàntiques tampoc... en fi, que m'encanta! :)

No me llames Dolores llámame Lola

Si m'haguessin batejat amb aquest nom, tinc molt clar que em faria dir Lola. Un nom transmet un missatge, i en aquest cas es veu claríssim. Fa temps que dono voltes en això dels noms i, com en molts temes, a mesura que estires el fil, t'adones que hi ha tot un món al darrera.
Cada país té les seves modes, les quals diuen molt sobre la manera de ser de cada cultura. Hi ha noms que són més o menys comuns arreu, com Josep, David, Cristina, o Maria. Però d'altres no. Us imagineu un anglès que es diguiés Conception (Concecpción) o Immaculada (Immaculated?) o Dolores (Pains)? És graciós. Trobo que diu molt sobre una Espanya cristiana, antiquada i arrelada a les tradicions de sempre. Per sort ara les coses estan canviant i es porta: Valentina, Martina, Lucía, Cloe o Júlia per a elles. I Pol, Oriol, Marc, Pau o Mateu per a nens. La llàstima és que d'aquí uns anys n'hi hauran a centenars i ja no seran tant atractius. Per això jo crec que el millor que es pot fer és fugir de les modes. Però tampoc cal passar-se de modern i batejar els teus fills amb el nom d'Apple (la filla de Cris Martin i la Gwineth Paltrow) o dir-li Brooklyn (el fill dels Beckham) o Suri (la del Tom Cruise, tot i que aquest nom m'agrada).
És molt difícil batejar i és una cosa que s'ha de fer bé, perquè després coneixes a gent que no tenen cara d'aquell nom. I tinc una amiga que no s'enrecorda mai d'alguns noms perquè diu que aquella persona no fa cara d'aquell nom. De fet, diu que Anna no fa per mi. Que faig més cara de Montse, de Magda o de Mireia. Diu que em falta alguna cosa amb M. I la veritat és que jo de petita, quan estava aprenent a escriure, no sabia separar les enes d'Anna i escrivia Ama. Curiós xD
En fi, Anna m'està bé. Ara no canviaré. I estic contenta de dir-me'n, perquè n'hi ha realment de lletjos. A la meva feina cada dia sento noms de gent i tinc un rànking dels tres pitjors noms.
En el número 3: Tranquilina.
El 2 és per Bonconsell (home)
I al pòdium, trobem: Espíritu Santo.
Juro que exiteix. Com si no fos prou greu, va batejar una de les seves filles amb aquest nom!!!
En fi, que no em puc queixar! :)

Tot el poble cantarà l'himne de la revolució

Sí, estic revolucionària. Cal fer alguna cosa entre tots plegats, perquè el pati està malament malament. El cap de setmana vaig anar a veure Els Miserables, un musical que fan (o feien, perquè em sembla que ja s'ha acabat) a Barcelona, al Barcelona Teatre Musical, en commemoració del vint-i-cinquè aniversari d'aquesta peça musical adaptada per Boublil & Schönberg. S'inspira en el llibre de Víctor Hugo. Com resa el lema, més que un miscal, és una llegenda.
El recomano a tothom (excepte si sou adolescents i només penseu en sortir a la discoteca, com li va passar al meu germà, que opina que és lent. Curiós, l'adjectiu lent per definir una peça musical. També em fa molta gràcia la gent que diu que les pel·lícules són lentes. Cada situació necessita el seu temps). En qualsevol altre cas, us el recomano. Hi ha una orquestra en directe i les veus són perfectes, els cors, els actors realment es posen en el paper, l'atrezzo de l'escenari és espectacular, és una obra de gran format que tan sols podia acollir el barcelona Teatre Musical. Seria impensable que hi capigués, per exemple, al Mercat de les flors.
És una història ambientada al París revolucionari de finals de 1700 i principis de 1800, que reflecteix la misèria que patia la gran població a causa de les Guerres Napoleòniques. Vivien en fam, en misèria, explotats i oprimits en detriment d'una minoria que dominava la situació. Un escnari que em recorda a alguna cosa. A vosaltres també? Els bancs, explotació, els polítics, les multinacionals, les mentides encobertes... em tenen contenta, vaja! A veure sí, ara encara no estem tant malament, però hi ha cada vegada més gent que no té diners per arribar a final de mes i, en fi, diuen que fins el 2020 no ens recuperarem. I tot és una roda que va atrapant i fent tancar a cada vegada més negocis.
Així que tan sols ens queda una alternativa: unir-nos i revolucionar-nos. I ho dic seriosament.

Per això, us deixo aquesta cançó que dóna molta força per seguir llutant dia a dia i esperances de pensar que les coses canviaran. Diu així:

Canta el pueblo su canción, nada la puede detener,
esta es la música del pueblo y no se deja someter.
Si al latir tu corazón oyes el eco del tambor
es que el futuro nacerá cuando salga el sol.

¿Te unirás a nuestra causa? ¡Ven y lucha contra mí!
Tras esta barricada hay un mañana que vivir.

si somos esclavos o libres depende tí


Però siguem sincers: quants bessarien la seva sang per la llibertat, avui? jo igual agafo les bambes i me'n vaig a Canadà o Islàndia, que allà mai passa res xD

Paraules com punyals

Avui, la paraula està infravalorada. Molts, parlen per parlar, venen fum i diuen el que no senten i el que saben que serà molt difícil que puguin dur a terme. Per exemple, els polítics, els anuncis. Els comercials, la premsa, les notícies, la ràdio. Fins i tot l'església durant tants anys ha fet servir la parula de Crist amb objectius poc... lícits. O quantes atrocitats es fan en nom de l'amor. Però això ja se'n va per la tangent.
La veritat és que no fa falta anar gaire lluny per adonar-se que es diuen coses impulsivament, sense pensar en les conseqüències ni en la responsabilitat de complir el que es diu. Tinc la sensació que la gent gran no és tant així. La gent gran d'avui és d'una altra època i en la seva època no prometien més del que podien donar. Això honra les persones.
En canvi avui es fan servir les paraules per convèncer, per vèncer, per enganyar, per seduir. I fan mal.
Segur que més d'una vegada us ha passat que noteu, que intuïu o que heu observat algun sentiment, un canvi, una sensació X. I fins que no la verbalitzeu en veu alta, no agafa tota la dimensió de certesa o de credibilitat que té. Doncs a el que em refereixo és exactament a això, però utilitzat a l'inversa. Pels casos en què es parla sense pensar i sense respecte. O pels que parlen de literatura i fa anys que no es llegeixen un llibre. Tan de bo s'ho llegís l'única persona que vull que s'ho llegeixi. Tot i que és bastant improvable perquè no llegeix mai. I, tot i així, s'atreveix a donar lliçons. És que no m'havia passat mai això de tenir un cap que no llegeix, ni li agrada la lectura ni s'ha llegit més d'un paràgraf dels milers (és un dir, no n'he fet tants) de textos que m'ha demanat que escrivís. Diu que aquests textos (els que escric amb el meu esforç) són un mal colateral. Resem perquè tingui paciència fins l'última dia i no l'engegui on es mereix anar. I des d'aquí una crida a complir el que es diu i a prometre tan sols el que es pot dur a terme. I també a parlar amb respecte.