Gràcies

A mesura que m'he anat fent gran, una dimensió que ja existia ha pres relleu i volum al meu costat. S'acostuma a dir que fer de mare és difícil i ara reconec que he estat una filla difícil. Circumstàncies de la vida m'han fet adonar que les mares són aquella escalfor que et consola un dia d'ensopiment, són una carícia en el moment adequat. Amb les seves mans protectors ajuden a tirar endavant, donen ànims, afecte i comprensió. Amb una mirada saben si hi ha alguna cosa que et preocupa i intenten desembussar el maldecap. Probablement, fer de mare és una de les tasques més difiícils de complir. Han d'estimar, han de ser allà, disposades a ajudar quan algú ho necessita. Han de ser pacients però a la veada fermes. Per tot això, avui dedico una cançó a totes les mares del món i sobretot a la meva, que sempre la duré dins meu.

La dona pop

Ni Cat Woman, ni la dona tot terreny d'actimel, ni res d'això. La dona d'avui és la dona pop, amb les seves evidents limitacions, però, no es pot negar, una dona miraculosa. Ha de cumplir les exigències d'un món de treball cada vegada més competitiu i que, dissimuladament, prefereix més el sexe masculí (només cal veure les discriminacions salarials). Ha de dedicar hores a les tasques de casa, una feina com qualsevol altra, encara que no sigui remunerada. Ha de tenir temps pels fills (en el cas que en tingui). Temps per la parella, pels amics, per la família, temps per ella mateixa (el més important)... D'això se'n diu conciliar vida laboral i familiar? En els últims cinquanta anys, la forma d'organització de la societat ha canviat, és cert. Però em pregunto què hi hem guanyat, les dones. Fa més de dos mil anys que la dona la van relegar al segon terme, i en aquest aspecte el film Ágora, d'Alejandro Amenábar, me n'ha obert els ulls. Les religions hi tenen part de culpa. Espero que algun dia la humanitat demani perdó a la dona.

microrrelat - títol: Malalt de l'autoestima

Tanco els ulls fort durant deu segons i reuneixo les meves forces per imaginar que tu no estàs aquí ingressada; imagino que ja no et pots morir en qualsevol moment. Vull aconseguir una màquina del temps per avançar tres mesos i tornar-te a tenir al costat, recuperada, sana i forta, com tu eres. Res ni ningú ens havia separat mai tan com la teva malaltia. Ningú va dir que seria fàcil i és el millor que podia passar, perquè t'has anat destruint cada dia una mica. Cada dia, cada minut, cada segon eres més petita, més insignificant. Crec que ho feies sense ser-ne conscient, però tampoc ho volies arreglar. No vull estar vivint això, no vull sentir res, vull ser una pedra. A mi em fa mal veure't així, però i el mal que tu mateixa t'has fet? Em vénen ganes de tancar els ulls, donar l'esquena i plorar. Però hi ha moments per tot. I ara és moment de pensar en el que vam compartir, el que em vas ensenyar, i de seguir endavant, perquè és l'únic camí que puc recórrer per ajudar-te.

Sí a les canes

A ningú li agrada tenir canes ni cabells blancs. El meu avi, en canvi, n'és l'excepció. Des que jo tinc ús de raó ha dut el cabell blanc. Se'l cuida molt i fa servir un xampú especial per a cabell blanc (perquè diguin que els homes no són presumits) i li deixa fi i sedós. No obstant, les seves celles són tupides i negres, cosa que em preocupava seriosament de petita. (Com podia ser?).

Amb tot, alguns recents aconteixements m'han fet constatar que la població té fòbia a les canes. Deu ser per la por a negar els efectes implecables del pas del temps al nostre cos? Deu ser per la passió per la joventut i la fertilitat? Bé, sigui com sigui, l'altra dia li viag preguntar a un company de feina si s'havia tenyit i s'ho va prendre fatal. Igual de malament va reaccionar la mare d'una amiga meva quan li vaig dir que estava molt canviada amb el cabell de ros. No entenc aquestes reaccions. Des d'aquí, animo a les dones d'avançada edat a respectar el seu color natural. La maduresa que atorga aquest color pot ser igual d'elegant, femenina i seductora. A l'Angela Merkel, la Hilary Clinton o l'Helena Salgado els quedaria genial. Sisplau, senyores, deixeu que les canes surtin a la llum!