Zapatero is blowing in the wind

Zapatero: "La tierra es del viento". (http://www.youtube.com/watch?v=aB7mwQ-pK64&feature=related)

Es pot ser més sensacionalista? Què vol dir aquesta frase? Ja se sap que els discrusos dels polítics es basen en frases i paraules que sonen bé i que no transmeten cap idea, però això ja és passar-se. És així com Zapatero va cloure la seva intervenció durant la cimera de Copenhague, aquesta cimera que tampoc ha servit per a res. Bé sí, ha servit per fer veure que estan conscienciats. No obstant, és evident que no hi ha respecte per la terra ni pel planeta. Mentre el capitalisme necessiti que la població consumeixi qualsevol cosa i es continui lluitant per ser el país més competitiu, es continuaran talant arbres, alliberant fums tòxics, desprenent productes químics per rius i mars, i escampant plàstics no degradables arreu... Potser després Europa serà el número del món, d'un món destroçat.

Vull despertar dins Avatar

Avatar és una pel·lícula genial, fantàstica, meravellos, espectacular, explosiva, emcionant, brutal, impressionant, delicada, aventurera, dolça, propera... Dura dues hores i quart, però no hi ha res que sobri ni cap escena en la que doni temps de desconnectar de la trama ni d’avorrir-se. Ni un sol segon, i ho diu una persona inquieta de ment (i de moviment).

Avatar reflecteix la divisió entre dos móns. Un és el nostre, el que coneixem fins ara i el que veiem i toquem amb els nostres propis ulls. Però d’aquí a uns anys, amb més tecnologia, més prestaciones, més rapides. L’altra, és un món màgic, on hi ha verd, on hi ha animals… on hi ha Vida. Les persones que hi resideixen no volen guanyar diners, ni acumular propietats ni béns, no es preocupen per consumir ni per tenir més que l’altra ni per guanyar. No tenen necessitats infundades. Són ànimes que viuen en perfecte simbiosi amb el seu entorn, respecten totes les formes d’energia que els envolta (ja sigui provenint d’un animal o de qualsevol planta) perquè creuen que tot, i tot vol dir tot, està connectat. Per tant, si mor una planta, mor una part d’ells mateixos. Diria que cap idea em sembla més bella que aquesta. És fantàstic. El públic sortia del film desitjant conèixer aquest espai de benestar, d’harmonia i de sentiments. Aquest anhel, es deu, en part, a l’impecable treball de fotografia, de realització i del treball fet a l’ordinador. Els creatius cuidne i adornen cada petit detall, per petit que sembli. El món d’Avatar, en el que només alguns s’hi desperten, és un món que està més a prop del que ens sembla. Només cal buscar en lloc adequat.

Berlusconi, la crònica d'un president patètic

És reprobable que un boig tiri una estatueta del Duomo de Milà a la cara de Berlusconi. Hauria d'haver escollit un altre projectil, alguna cosa que no fos un santuari, per exemple. No, és broma, amb la violència tan sols es genera violència. El cas és que l'agressor, Massimo Tartaglia, de 42 anys, ha incendiat un debat al voltant de la figura del president d'Itàlia. A internet, hi ha una lluita oberta entre els seus defensors i els detrectors. Tot plegat, el farà tocar de peus a terra? És el representant d'un país ric en cultura i art i acomodat en una història fructífera. Al mateix temps, però infectat per una màfia poderosíssima que ontrola més del que ens poguem imaginar, tal i com va denunciar Roberto Saviano al seu llbire Gomorra. Sigui com sigui, Itàlia és un país que es mereix un president amb dignitat i moral, un president que s'abstingui de controlar els mitjans de comunicació (estem parlant de televisió, ràdio i premsa) i que es dediqui a fer política. Berlusconi és un vell de setanta-tres anys que, segons el meu parer, hauria d'anar pensant en jubilar-se.

Gràcies

A mesura que m'he anat fent gran, una dimensió que ja existia ha pres relleu i volum al meu costat. S'acostuma a dir que fer de mare és difícil i ara reconec que he estat una filla difícil. Circumstàncies de la vida m'han fet adonar que les mares són aquella escalfor que et consola un dia d'ensopiment, són una carícia en el moment adequat. Amb les seves mans protectors ajuden a tirar endavant, donen ànims, afecte i comprensió. Amb una mirada saben si hi ha alguna cosa que et preocupa i intenten desembussar el maldecap. Probablement, fer de mare és una de les tasques més difiícils de complir. Han d'estimar, han de ser allà, disposades a ajudar quan algú ho necessita. Han de ser pacients però a la veada fermes. Per tot això, avui dedico una cançó a totes les mares del món i sobretot a la meva, que sempre la duré dins meu.

La dona pop

Ni Cat Woman, ni la dona tot terreny d'actimel, ni res d'això. La dona d'avui és la dona pop, amb les seves evidents limitacions, però, no es pot negar, una dona miraculosa. Ha de cumplir les exigències d'un món de treball cada vegada més competitiu i que, dissimuladament, prefereix més el sexe masculí (només cal veure les discriminacions salarials). Ha de dedicar hores a les tasques de casa, una feina com qualsevol altra, encara que no sigui remunerada. Ha de tenir temps pels fills (en el cas que en tingui). Temps per la parella, pels amics, per la família, temps per ella mateixa (el més important)... D'això se'n diu conciliar vida laboral i familiar? En els últims cinquanta anys, la forma d'organització de la societat ha canviat, és cert. Però em pregunto què hi hem guanyat, les dones. Fa més de dos mil anys que la dona la van relegar al segon terme, i en aquest aspecte el film Ágora, d'Alejandro Amenábar, me n'ha obert els ulls. Les religions hi tenen part de culpa. Espero que algun dia la humanitat demani perdó a la dona.

microrrelat - títol: Malalt de l'autoestima

Tanco els ulls fort durant deu segons i reuneixo les meves forces per imaginar que tu no estàs aquí ingressada; imagino que ja no et pots morir en qualsevol moment. Vull aconseguir una màquina del temps per avançar tres mesos i tornar-te a tenir al costat, recuperada, sana i forta, com tu eres. Res ni ningú ens havia separat mai tan com la teva malaltia. Ningú va dir que seria fàcil i és el millor que podia passar, perquè t'has anat destruint cada dia una mica. Cada dia, cada minut, cada segon eres més petita, més insignificant. Crec que ho feies sense ser-ne conscient, però tampoc ho volies arreglar. No vull estar vivint això, no vull sentir res, vull ser una pedra. A mi em fa mal veure't així, però i el mal que tu mateixa t'has fet? Em vénen ganes de tancar els ulls, donar l'esquena i plorar. Però hi ha moments per tot. I ara és moment de pensar en el que vam compartir, el que em vas ensenyar, i de seguir endavant, perquè és l'únic camí que puc recórrer per ajudar-te.

Sí a les canes

A ningú li agrada tenir canes ni cabells blancs. El meu avi, en canvi, n'és l'excepció. Des que jo tinc ús de raó ha dut el cabell blanc. Se'l cuida molt i fa servir un xampú especial per a cabell blanc (perquè diguin que els homes no són presumits) i li deixa fi i sedós. No obstant, les seves celles són tupides i negres, cosa que em preocupava seriosament de petita. (Com podia ser?).

Amb tot, alguns recents aconteixements m'han fet constatar que la població té fòbia a les canes. Deu ser per la por a negar els efectes implecables del pas del temps al nostre cos? Deu ser per la passió per la joventut i la fertilitat? Bé, sigui com sigui, l'altra dia li viag preguntar a un company de feina si s'havia tenyit i s'ho va prendre fatal. Igual de malament va reaccionar la mare d'una amiga meva quan li vaig dir que estava molt canviada amb el cabell de ros. No entenc aquestes reaccions. Des d'aquí, animo a les dones d'avançada edat a respectar el seu color natural. La maduresa que atorga aquest color pot ser igual d'elegant, femenina i seductora. A l'Angela Merkel, la Hilary Clinton o l'Helena Salgado els quedaria genial. Sisplau, senyores, deixeu que les canes surtin a la llum!