Fer dissabte, coses dels catalans

És molt curiós que en català, fer dissabte vol dir que netegem. Quins dissabtes més desastrosos. El tarannà català ja ho té això; som uns pencaires i treballem moltes hores, ens agafem la vida molt seriosament,  repartim els impostos per les parts d'Espanya que els falten diners, la nostra és una de les comunitats on el nivell de vida és més alt. En fi, que de ganduls no en tenim res i a sobre, el dissabte ens el passem netejant. Des d'aquí, faig una crida perquè a partir d'ara fer dissabte sigui: aixecar-se tard, fer un bon esmorzar, anar d'excursió a algun lloc i dinar un pícnic nutritiu. Fer una migdiada al camp, amb la brisa del vent i el soroll dels ocells, i a la nit, anar al cinema, sortir a ballar o al teatre (a gust del comsumidor). I que la neteja quedi relegada a algun forat lliure. El llenguatge té aquestes coses i he d'afegir, a favor del català, que nosaltres ens podem fer costat i fem goig. I els castellans no! :) (sempre amb bon to, amb optimisme!)

Vergonya

El 17 de desembre va començar la revolta a Tuníssia, una revolta desencadenada per un jove amb llicenciatura i sense feina que es guanyava la vida fent de pagès. Les autoristats esbrinen que no té permís per vendre i li requisen tot. El noi es crema viu i l'endemà comencen les protestes que aconsegueixen derrocar el president (per dir-ho d'alguna manera), Ben Ali, el 14 de gener, quan va fugir del país. Tot seguit, és el torn d'Egipte. Forts enforntaments que duren més d'un mes a Tahrir i a tot el país fan caure el segon dictador, Hosni Mubarak. Hi ha hagut revoltes a: Yemen, Bahrein, Oman, Iran, la Xina, Marroc, Jordània, Àrabia Saudita... en fi, la llista és llarga i ara és el torn de Líbia. El canvi ara ja és evident en el mapa d'Orient Mitjà però ha sigut avui, per primera vegada, que Espanya s'ha pronunciat a favor del canvi, amb unes declaracions de la Ministra d'Assumptes Exteriors, Trinidad Jimnénez, en les que demana el recolzament a escala mundial de les protestes. Val més tard que mai.

Hi ha 22 països entre Mauritània i Aràbia Saudita que fa desennes d'anys que viuen sota règims dictatorials, sense llibertat i amb la població summergida en la misèria. Occident ha consentit aquesta situació i ha recolzat aquestes dictadures emparant-se en l'estabilitat i en la lluita contra l'islamisme. Hem fet un ridícul estrapitós. No es pot amagar que occident recolzava energúmens com Gaddafi per assegurar-se els seus interessos a la zona: el subministrament de gas, petroli, i altres recursos naturals. Sí, el mateix occident que es venta i s'omple la boca parlant de democràcia, de drets humans, d'igualtat... Hem hagut d'esperar que caiguéssin dos dictadors, que esclatés una guerra civil a Líbia, que s'aixequessin protestes a tot Orient Mitjà per fer alguna cosa. Em sembla ridícul i em recorda la guerra de Kosovo, en què Europa també va callar i va fer veure que no s'adonava de l'extermini de milers de Kosovars. Espero que caiguin tots els dictadors, que 'acabin els règims i que siguin capaços d'isntaurar una democràcia i que lluitin per fer-la digna. Que s'acabi l'hipocresia interessada d'Occident d'una vegada. No sé si ens podran tornar a mirar els ulls.

Algú ho havia de dir

Gràcies, Ricky Gervais, per ser tant sincer i declarar les sospites de suborns que enterboleixen algunes entregues de premis. La meva ment desconfiada sempre ha sospitat que els guardons  més reconeguts i més sucosos del cinema i la literatura (tipus Òscars, Globus d'Or, Festival de Cinema) són producte d'acords premeditats, de suborns i d'interessos. Sovint, nominen pel·lícules que són un desastre, només perquè li devien un òscar a un actor que no va ser premiat en el moment correcte. Així doncs, agraeixo profundament la sinceritat que Ricky Gervais va mostrar en la presentació de la 68a Gala dels Globos d'Or celebrada fa un parell de dies a L.A. Ara, la  Hollywood Foreign Press Association, els organitzadors de l'esdeveniment, l'han declarat persona non grata i no podrà tornar-hi a assistir. Es diu que ell ja no hi volia tornar i va decidir marxar amb el cap ben alt, i ho ha aconseguit.
Tanmateix, no fa falta anar gaire lluny per parlar de corrupció i de màfia, ja que els Premis Planeta són un altre exemple (el premiat acostuma a ser un personatge reconegut socialment, cosa que atorga més notorietat al premi). Els Premis Gaudí tampoc s'escapen de sospites. Resulta que poques hores abans de la Gala, un anònim va enviar correus a membres de la Junta i a alguns periodistes destapant soborns per part de Producciones Kapplan. Els documents enviats acusen Kapplan d'haver pagat diners a acadèmics a canvi dels seus vots. Kapplan és el responsable d'Uruguay, film nominat com a millor pel·lícula en llengua no catalana. Seguirem de prop com evoluciona el tema! De moment, el president de kapplan, Salomon Shang, ha deixat l'Acadèmia de Cinema Català.

Any nou, vida de sempre

No sé si és el 2011 o que ha sigut el meu aniversari, però el cas és que estic perdent el meu sentit crític. Ja no m'indigno amb la mateixa intensitat amb què ho feia uns mesos abans. Una altra novetat, és que he decidit passar dels propòsits que es fan per Any Nou. Mentre em menjava el raïm, no em vaig proposar ni deixar de fumar, ni perdre pes, ni deixar de connectar-me al facebook cada hora. Em vaig limitar a menjar-me'l i a guadir del moment. I bé, no m'està anant gens malament, fins ara. Els propòsits són una pressió, ja que si no s'aconsegueixen provovquen sensació de fracàs. A més, la vida és imprevisible i mai saps per on et sorprendrà. Així que he decidit passar dels propòsits i procurar fer cada pas amb prudència i calma, esforç i passió. No és tan fàcil de dir com de fer, però l'actitud és aquesta. Doncs això: Bon 2011 i que cada pas us acosti una mica més als vostres desitjos! :)

N'hi ha per riure

Vols cridar l’atenció i no saps com fer-ho? T’agrada el veí de dalt i no et fa cas? Necessites un augment de sou? Creus en la possibilitat d'un miracle amb el mínim esforç i màxima eficàcia? Tenim la solució al teu problema, i tot gràcies als spots i als vídeos promocionals que els partits polítics s'han empescat. Per exemple, pots convèncer els teus amics perquè passegin despullats pel carrer, així el veí veurà que ets un rebel. També pots simular un orgasme a la feina, i el teu cap s’adonarà  del plaer que sents pel teu lloc de treball. O una altra alternativa és imaginar-te que vius en un videoclip, així seràs més a prop del teu ideal. Sens dubte, han posat tota la carn a l’olla, per aconseguir que anem a votar. Se’n sortiran?

La vida és la vida, defensa-la

A mi m'han educat en la màxima que la vida posa cadascú al seu lloc. No sé si és cert, perquè és una frase que sovint es fa servir per consolar-se quan alguna cosa ens ha sortit malament o algú ens ha jugat una mala passada. Jo mai he comprovat si al final aquesta persona acaba pagant el que ha fet, i pel·lícules com Match Point, dirigida per Woody Allen, refuten aquesta teoria. De fet, estic convençuda que hi ha delinqüents i criminals que queden impunes. La vida és així. Però alhora, la vida també és misteriosa i fascinant. Despertar-se cada dia és un luxe, és com enfrontar-se a una pàgina en blanc, perquè mai sabem com ens sorprendrà. La vida es compensa a si mateixa i és sàbia, mai res passa en và. De vegades ens sentim frustrats per haver perdut alguna cosa, però gràcies a això ens hem mogut d'una altra manera i ens ha dut a alguna altra cosa millor que ens ha ajudat i beneficiat més. Prendre una decisió o una altra, fer un comentari o no fer-lo, tot pot canviar en un sol segon. És aquesta cosa especial de la vida, el que la fa tant valuosa. I per això avui vull compartir aquest poema de la Mare Teresa de Calcuta, titulat La vida, i que diu així:

La vida…

… és una oportunitat, aprofita-la.

… és bellesa, admira-la.

… és un somni, fes-lo realitat.

… és un repte, afronta’l.

… és un joc, juga-hi.

… és preciosa, cuida-la

… és riquesa, conserva-la.

… és un misteri, descubreix-lo

… és una promesa, compleix-lo.

… és amor, gaudeix-ne.

… és tristesa, supera-la.

… és un himne, canta’l.

… és una tragèdia, domina-la.

… és felicitat, mereix-la.

… és la vida, defensa-la.

Mare als 10 anys

És una realitat esgarrifosa, però és així. Ahir es va publicar que una nena rumana de 10 anys va donar a llum en un hospital de Jerez. El pare té tretze anys i segons sembla han partit peres i no m'extranya. Qui pot tenir alguna cosa clara als 10 anys? Si segurament es pensaven que estaven jugant, i no mantenint relacions íntimes. És que ni tan sols és adolescent. És una ne-na. Una nena, amb les seves necessitats de nena i incapaç de fer de mare. No perquè no es pugui estimar el seu fill, sinó perquè no hi està preparada, ni biològicament ni moralment.
Els metges informen que en aquests casos el fetus pateix perquè no rep tots els nutrients requerits per formar-se, ja que la seva mare li manlleva una part per dur a terme el seu propi desenvolupament. Degut a això, el part acostuma a ser prematur i els infants no acaben de créixer. Un altre problema és que la pelvis, no estan del tot formats per eixamplar-se i el parts deriva en cessària obligatòria o fins i tot en problemes per la mare. Malgrat tot, segurament això són els problemes més superficials d'un cas excepcional.
Els seus pares no ho veuen greu i asseguren que a Rumania és l'habitual (cosa que és mentida) i que han portat la nena a Espanya tan sols fa tres setmanes per donar a llum. Ara qui es farà càrrec del nadó? Uns avis que ni tan sols van poder controlar la seva filla o una nena de deu anys que encara no sap res de la vida? Espero que la Junta d'Andalusia prengui les mesures necessàries davant un cas tant delicat i puntual.