annagriera.wordpress.com

A partir d'ara, el meu bloc serà: http://annagriera.wordpress.com.

ens veiem allà! :)

Amb puteria

Està clar que les empreses funcionen amb puteria. Si cola, cola. A la pàgina web d'Offerum, costa navergar-hi i trobar les solucions als problemes. Si es vol fer una devolució, és fàcil caure en un parany. Quan un usuari vol tornar algun producte que hagi comprat, potser arriba a la pestanya de Preguntas más frecuentes i pot veure que la pregunta 11 diu clarament:
Es poden fer devolucions? I la resposta és NO.

Això podria fer que el consumidor, decepcionat, deixés de buscar. Tanmateix, si us fixeu en el que hi diu a l'aprtat legal, a Términos y condiciones, observareu que la resposta és una altra. Resulta que SÍ que se'n poden fer, de devolucions. Però és clar, suposo que pels propietaris d'Offerum els és molt més fàcil que no se'n facin, de devolucions. I els drets del consumidor?

Com fer un bon regal

I què li regalo? és la clàssica pregunta que ens assalta, acompanyada d'un mareig latent, quan s'acosta l'aniversari d'algú. Bé, no és veritat, aquesta pressió és diferent i pot ser més intensa o menys segons la persona a qui li fem el regal. Vull dir, un regal serveix per mostrar, d'alguna manera, l'afecte i l'apreci que sentim per algú. I hi ha amics i amics, aprecis i aprecis, regals i regals.

En aquest post vull parlar dels últims regals que he fet, perquè els he encertat de ple i me'n sento orgullosa. El primer que vaig decidir va ser el pressupost, que en cap dels dos casos podia ser elevat. Disposava de pocs diners, però volia que fossin regals amb estil i diferents. Vaig plantejar-me l'opció de  construir algun obsequi manual, fer algun muntatge amb el Photoshop, que hi tinc la mà trencada, o alguna altra manualitat, però ja ho he fet altres vegades i no em podia repetir. 

Del que sí que disposava era de temps per pensar, per posar-me a la seva pell, al que ells necessiten. Seguint la meva intuïció i el meu esperit pràctic, em vaig adonar que són dudes persones que tenen de tot, així que el millor que podia fer era regalar-los alguna cosa completament inútil però que sabés que els faria feliç. 

Un dels regals era pel meu pare, la persona que té menys temps del món. Vaig pensar que el que més necessitava era seure tranquil amb bona companyia i li vaig regalar tres ampolles de bon vi, amb un obridor i dos estris: un tap especial que permet eliminar l'aire; i una anella que evita el degoteig. Així podria seure amb la seva dona i estar una estona tranquil.

L'altra regal és per una bona amiga a qui li encanta la música i la dansa, així que li he comprat unes entrades per anar a veure un espectacle al Palau de la Música. Encara no li he donat, és sorpresa, així que espero que no llegeixi aquest post. En fi, dues proves superades. No hi ha res com saber valorar i apreciar les petites coses.

actituds inquietants

Tot val? Evidentment no. A la serie Mad men s'aprecia qui té classe i se sap comportar i qui no. Per desgràcia, avui, en el món real, els modals brillen per la seva absència. Som tant liberals i tant moderns que ens oblidem dels límits, del que no cal dir i del que val més no fer. Hi ha llibertat d'expressió, però també existeix el respecte.

En l'ofici del periodisme s'han de tenir molt clares les barreres que separen l'entreteniment de la morbositat o entre l'opinió i la mala educació. Salvador Sostres és una persona (no m'atreveixo a qualificar-lo de periodista) que disposa d'una columna a El Mundo i fa servir aquest espai per a difamar, per a exagerar, per a faltar el respecte i per a fer demagògia. A Pedro J. Ramírez li sembla bé. Si jo fos la directora d'un rotatiu com aquest, em faria vergonya.

Val més ignorar les seves provocacions. Perquè és aquest el seu objectiu, però posaré un exemple. Fa uns dies, una senyora de 48 anys, de Sabadell, directiva d'una empresa, mare de dos fills, treballadora i bona persona va morir d'esgotament mentre participava en la cursa dels Cavalls del Vent. És una competició que consta de 81 km amb un desnivell positiu de 6.000 metres i s'ha de completar en menys de 24h. Doncs bé, el senyor Sostres va dir que no "s'havia mort, que s'havia matat", que aquest tipus dactivitats es fan pel culte al cos... en fi, un seguit de vajanades que no vull repetir, però que demostren que parlava des de la ignorància. Conec a família directa d'aquesta senyora i sé que de culte al cos res. Practicava esport com una manera de superació personal, una actitud que després aplicava a altres àmbits de la vida. Fins i tot Josef Ajram va saltar en defensa d'ella. 

Com a periodista em vaig sentir avergonyida. Evidentment no tot val. I el cercle viciós va seguir el dimarts passat quan la Bibiana Ballbé, en el seu programa El Beestiari Il·lustrat del Canal 33, va entrevistar a l'escriptor Jair Domínguez. És un programa que presenta un format semblant a El convidat. Doncs bé, en un moment, la presentadora ofereix unes pistoles de plàstic a Jair Domínguez i col·loca a l'altra extrem de l'habitació tres dianes amb unes cares dibuixades. Una era la del Rei, l'altra la de Fèlix Millet i l'altra la de Salvador Sostres. 

Segurament la Bibiana Ballbé i el Jair Domínguez també rebutgen l'actitud de Salvador Sostres, però van caure en el seu parany. Van fer apologia de la violència de manera gratuïta, perquè van estar parlant sobre si matarien, torturarien o lesonarien els diferents personatges. Arran d'això, TV3 ha hagut de demanar disculpes públicament i la directora del programa ha dimitit. La Bibiana de moment segueix treballant. 

Una secció dels jutjats de Sabadell tanca per falta de tóner

Sí, ho heu llegit bé. Els fets van tenir lloc el dimecres de la setmana passada, quan es va acabar el tóner de la secció dels jutjats d'Instrucció i es van veure obligats a tancar. Els funcionaris no podien imprimir ni les sentències ni els interlocutoris ni fer fotocòpies ni res... i van optar per plegar. Les retallades han arribat a aquest extrem. Als mitjans de comunicació surten sovint notícies que expliquen com han repercutit a la sanitat i a l'educació, però la justícia acostuma a quedar relegada a un segon pla. I el meu instint periodístic em diu que es mereix un bon reportatge i que si es rasca una mica, sortiran moltes coses.
Els treballadors dels jutjats em van explicar que el material d'oficina arriba en compta gotes i això ha provocat tensions entre els treballadors de les diferents seccions. Comparen què tenen de més els uns que els altres, qui fa de més i qui de menys... Un dels fiscals afirma: "Les retallades estan perjudicant el nostre treball i d'això ningú en parla".
I tenen raó, així que ja us he fet una mica més conscients d'una realitat que es viu al nostra país. És veritat que la justícia és lenta, però ho és perquè està mal gestionada, perquè no s'hi inverteixen prou recursos i potser perquè a ningú li interessa que funcioni d'una altra manera. I tot plegat s'aguditza encara més en temps de crisi. Espero que s'arribi a una solució ben aviat.

PD: el que no podeu negar és que els jutjats fan molt de goig :)

Lady Gaga sopa amb Julian Assange

El món és dels que saben quines tecles tocar. Dels que són conscient dels seus límits i de com jugar les cartes que tots, al cap i a la fi, tenim a la mà. Lady Gaga és excèntrica i estrafolària, és una cantant i una addicte a la fama. I és més que això. El dilluns a la nit va visitar Julian Assange, el creador de Wikileaks, a l'Assemblea d'Ecuador de Londres, i es va quedar a sopar amb ell. En el seu cas, diria que va ser una excel·lent estratègia de màrqueting, una idea intel·ligent i captivadora. Sopar amb Assange és una manera de reivindicar i de posicionar-se al costat dels que avui diuen 'La veritat', dels que revelen els secrets obscurs de les forces governants.
Lady Gaga em va sorprendre i amb aquest gest em vaig adonar de la seva capacitat de reinventar-se, per comunicar un missatge i per arribar més enllà. Hi ha milers de noies que canten com ella i que toquen el piano igual o més bé que ella. Però només a una se li acudiria sopar amb Julian Assange. En aquest sentit, em recorda a Kate Moss, una altra dona experta que se sap com vendre.
La única conclusió vàlida a tot plegat és que per trobar feina no cal només tenir habilitats en l'ofici que es busqui, sinó que cal sobretot saber com vendre aquestes habilitats.

Drive (me crazy)

Avui, una pel·lícula! Drive, dirigida pel danès Nicolas Rinding Refn i protagonitzada per l'impecable Ryan Gosling. Jo la defineixo com una pel·lícula romàntica però amb punts de violència i de drama. Una fusió perfecte entre aquests tres elements que per a mi la constitueix en l'ideal de pel·lícula romàntica, perquè no és enganxosa. Estem cansats ja de les històries ensucrades i edulcorades que provoquen càries i engreixen! prou Hollywood. Prefereixo més aquest tipus d'hitòries, que, a més, et fan passar l'estona volant. Dura gairebé dues hores i en cap moment es fa pesada. Al contrari, quan s'acaba la sensació general era que havia durat poc.
A veure, la pel·lícula tampoc és perfecte. Però la fotografia està cuidada i treballada i la banda sonara és increïble. Val a dir que el guió és breu i el protagonista diu, escassament, deu frases, però la banda sonora transmet tot el que fa falta. A dalt he penjat l'enllaç d'una de les cançons, perquè us feu una idea.
Però finalment, vull fer una menció especial a Ryan Gosling, actor canadenc que l'hem vist a de The Notebook (El diario de Noah) o de Crazy Stuid Love. Simplement, em va encantar. és que broda el paper i crec que algun dia guanyarà un òscar. No és un actor convencional, sap escollir les pel·lícules amb encert. Si és una comèdia, no serà l'estàndard, les romàntiques tampoc... en fi, que m'encanta! :)

No me llames Dolores llámame Lola

Si m'haguessin batejat amb aquest nom, tinc molt clar que em faria dir Lola. Un nom transmet un missatge, i en aquest cas es veu claríssim. Fa temps que dono voltes en això dels noms i, com en molts temes, a mesura que estires el fil, t'adones que hi ha tot un món al darrera.
Cada país té les seves modes, les quals diuen molt sobre la manera de ser de cada cultura. Hi ha noms que són més o menys comuns arreu, com Josep, David, Cristina, o Maria. Però d'altres no. Us imagineu un anglès que es diguiés Conception (Concecpción) o Immaculada (Immaculated?) o Dolores (Pains)? És graciós. Trobo que diu molt sobre una Espanya cristiana, antiquada i arrelada a les tradicions de sempre. Per sort ara les coses estan canviant i es porta: Valentina, Martina, Lucía, Cloe o Júlia per a elles. I Pol, Oriol, Marc, Pau o Mateu per a nens. La llàstima és que d'aquí uns anys n'hi hauran a centenars i ja no seran tant atractius. Per això jo crec que el millor que es pot fer és fugir de les modes. Però tampoc cal passar-se de modern i batejar els teus fills amb el nom d'Apple (la filla de Cris Martin i la Gwineth Paltrow) o dir-li Brooklyn (el fill dels Beckham) o Suri (la del Tom Cruise, tot i que aquest nom m'agrada).
És molt difícil batejar i és una cosa que s'ha de fer bé, perquè després coneixes a gent que no tenen cara d'aquell nom. I tinc una amiga que no s'enrecorda mai d'alguns noms perquè diu que aquella persona no fa cara d'aquell nom. De fet, diu que Anna no fa per mi. Que faig més cara de Montse, de Magda o de Mireia. Diu que em falta alguna cosa amb M. I la veritat és que jo de petita, quan estava aprenent a escriure, no sabia separar les enes d'Anna i escrivia Ama. Curiós xD
En fi, Anna m'està bé. Ara no canviaré. I estic contenta de dir-me'n, perquè n'hi ha realment de lletjos. A la meva feina cada dia sento noms de gent i tinc un rànking dels tres pitjors noms.
En el número 3: Tranquilina.
El 2 és per Bonconsell (home)
I al pòdium, trobem: Espíritu Santo.
Juro que exiteix. Com si no fos prou greu, va batejar una de les seves filles amb aquest nom!!!
En fi, que no em puc queixar! :)

Tot el poble cantarà l'himne de la revolució

Sí, estic revolucionària. Cal fer alguna cosa entre tots plegats, perquè el pati està malament malament. El cap de setmana vaig anar a veure Els Miserables, un musical que fan (o feien, perquè em sembla que ja s'ha acabat) a Barcelona, al Barcelona Teatre Musical, en commemoració del vint-i-cinquè aniversari d'aquesta peça musical adaptada per Boublil & Schönberg. S'inspira en el llibre de Víctor Hugo. Com resa el lema, més que un miscal, és una llegenda.
El recomano a tothom (excepte si sou adolescents i només penseu en sortir a la discoteca, com li va passar al meu germà, que opina que és lent. Curiós, l'adjectiu lent per definir una peça musical. També em fa molta gràcia la gent que diu que les pel·lícules són lentes. Cada situació necessita el seu temps). En qualsevol altre cas, us el recomano. Hi ha una orquestra en directe i les veus són perfectes, els cors, els actors realment es posen en el paper, l'atrezzo de l'escenari és espectacular, és una obra de gran format que tan sols podia acollir el barcelona Teatre Musical. Seria impensable que hi capigués, per exemple, al Mercat de les flors.
És una història ambientada al París revolucionari de finals de 1700 i principis de 1800, que reflecteix la misèria que patia la gran població a causa de les Guerres Napoleòniques. Vivien en fam, en misèria, explotats i oprimits en detriment d'una minoria que dominava la situació. Un escnari que em recorda a alguna cosa. A vosaltres també? Els bancs, explotació, els polítics, les multinacionals, les mentides encobertes... em tenen contenta, vaja! A veure sí, ara encara no estem tant malament, però hi ha cada vegada més gent que no té diners per arribar a final de mes i, en fi, diuen que fins el 2020 no ens recuperarem. I tot és una roda que va atrapant i fent tancar a cada vegada més negocis.
Així que tan sols ens queda una alternativa: unir-nos i revolucionar-nos. I ho dic seriosament.

Per això, us deixo aquesta cançó que dóna molta força per seguir llutant dia a dia i esperances de pensar que les coses canviaran. Diu així:

Canta el pueblo su canción, nada la puede detener,
esta es la música del pueblo y no se deja someter.
Si al latir tu corazón oyes el eco del tambor
es que el futuro nacerá cuando salga el sol.

¿Te unirás a nuestra causa? ¡Ven y lucha contra mí!
Tras esta barricada hay un mañana que vivir.

si somos esclavos o libres depende tí


Però siguem sincers: quants bessarien la seva sang per la llibertat, avui? jo igual agafo les bambes i me'n vaig a Canadà o Islàndia, que allà mai passa res xD

Paraules com punyals

Avui, la paraula està infravalorada. Molts, parlen per parlar, venen fum i diuen el que no senten i el que saben que serà molt difícil que puguin dur a terme. Per exemple, els polítics, els anuncis. Els comercials, la premsa, les notícies, la ràdio. Fins i tot l'església durant tants anys ha fet servir la parula de Crist amb objectius poc... lícits. O quantes atrocitats es fan en nom de l'amor. Però això ja se'n va per la tangent.
La veritat és que no fa falta anar gaire lluny per adonar-se que es diuen coses impulsivament, sense pensar en les conseqüències ni en la responsabilitat de complir el que es diu. Tinc la sensació que la gent gran no és tant així. La gent gran d'avui és d'una altra època i en la seva època no prometien més del que podien donar. Això honra les persones.
En canvi avui es fan servir les paraules per convèncer, per vèncer, per enganyar, per seduir. I fan mal.
Segur que més d'una vegada us ha passat que noteu, que intuïu o que heu observat algun sentiment, un canvi, una sensació X. I fins que no la verbalitzeu en veu alta, no agafa tota la dimensió de certesa o de credibilitat que té. Doncs a el que em refereixo és exactament a això, però utilitzat a l'inversa. Pels casos en què es parla sense pensar i sense respecte. O pels que parlen de literatura i fa anys que no es llegeixen un llibre. Tan de bo s'ho llegís l'única persona que vull que s'ho llegeixi. Tot i que és bastant improvable perquè no llegeix mai. I, tot i així, s'atreveix a donar lliçons. És que no m'havia passat mai això de tenir un cap que no llegeix, ni li agrada la lectura ni s'ha llegit més d'un paràgraf dels milers (és un dir, no n'he fet tants) de textos que m'ha demanat que escrivís. Diu que aquests textos (els que escric amb el meu esforç) són un mal colateral. Resem perquè tingui paciència fins l'última dia i no l'engegui on es mereix anar. I des d'aquí una crida a complir el que es diu i a prometre tan sols el que es pot dur a terme. I també a parlar amb respecte.