viernes 5 de febrero de 2010
La llengua és viva (I)
lunes 1 de febrero de 2010
Federer, als teus peus

Jo sempre he sigut de les que deia que Federer era millor que Nadal. Fins i tot el 2008, quan Nadal va guanyar els Jocs Olímpics, el Wimbledon i el Roland Garros. És fàcil arribar a dalt de tot, i guanyar tots els títols d'un curs està molt bé. Però és que Roger Federer fa 268 setmanes que és el número 1. Només el superen Lendl (270) i Sampras (286). Ahir va fer història, va obtenir el quart d'Austràlia i, davant el seu joc elegent, implacable i la seva superioritat mental, va donar la sensació que Murray fos... vulgar. L'Escocès, quan es va acabar el partit va dir "Puc plorar com ell, però és una pena que no pugui jugar com ell".
domingo 31 de enero de 2010
Inexplicable
sábado 9 de enero de 2010
La perfecció

L'altra dia, un bon amic em va preguntar si creia que la perfecció existia. Després de donar-hi moltes voltes, he arribat a la conclusió que no existeix. No hi ha res perfecte a la vida mundana; el que per a mi ho sigui, per a un altre serà la cosa més vanal. Amb tot, la perfecció en un sentit ideal, sí que existeix, la que ens imaginem. I he trobat la imatge que s'hi acosta més (i no és el mar! ;P) És l'escultura que va fer Canova al 1790 en què s'hi veu Eros (Déu de l'amor) a punt de fer un petó a Psique (Personificació de l'ànima). Ella ha estat adormida a causa d'un encanteri durant molts anys i Eros, que n'està enamorat, la desperta per poder ser al seu costat. Canova va centrar les dues boques just al mig de la figura, que té forma d'x, cosa que genera tensió. Segueix els cànons clàssics i tot i que està feta de marbre, capta l'escalf del cos humà. Però el més perfecte d'aquesta escultura no és la tècnica, sinó el que evoca. Veure com l'amor i l'ànima es fusionen és perfecte. Pel que fa a la resta, tot és imperfecte.
lunes 4 de enero de 2010
Que no ens enganyi



lunes 28 de diciembre de 2009
Zapatero is blowing in the wind
jueves 24 de diciembre de 2009
Vull despertar dins Avatar
Avatar és una pel·lícula genial, fantàstica, meravellos, espectacular, explosiva, emcionant, brutal, impressionant, delicada, aventurera, dolça, propera... Dura dues hores i quart, però no hi ha res que sobri ni cap escena en la que doni temps de desconnectar de la trama ni d’avorrir-se. Ni un sol segon, i ho diu una persona inquieta de ment (i de moviment).
Avatar reflecteix la divisió entre dos móns. Un és el nostre, el que coneixem fins ara i el que veiem i toquem amb els nostres propis ulls. Però d’aquí a uns anys, amb més tecnologia, més prestaciones, més rapides. L’altra, és un món màgic, on hi ha verd, on hi ha animals… on hi ha Vida. Les persones que hi resideixen no volen guanyar diners, ni acumular propietats ni béns, no es preocupen per consumir ni per tenir més que l’altra ni per guanyar. No tenen necessitats infundades. Són ànimes que viuen en perfecte simbiosi amb el seu entorn, respecten totes les formes d’energia que els envolta (ja sigui provenint d’un animal o de qualsevol planta) perquè creuen que tot, i tot vol dir tot, està connectat. Per tant, si mor una planta, mor una part d’ells mateixos. Diria que cap idea em sembla més bella que aquesta. És fantàstic. El públic sortia del film desitjant conèixer aquest espai de benestar, d’harmonia i de sentiments. Aquest anhel, es deu, en part, a l’impecable treball de fotografia, de realització i del treball fet a l’ordinador. Els creatius cuidne i adornen cada petit detall, per petit que sembli. El món d’Avatar, en el que només alguns s’hi desperten, és un món que està més a prop del que ens sembla. Només cal buscar en lloc adequat.
