lunes, 9 de enero de 2012

Tot el poble cantarà l'himne de la revolució

Sí, estic revolucionària. Cal fer alguna cosa entre tots plegats, perquè el pati està malament malament. El cap de setmana vaig anar a veure Els Miserables, un musical que fan (o feien, perquè em sembla que ja s'ha acabat) a Barcelona, al Barcelona Teatre Musical, en commemoració del vint-i-cinquè aniversari d'aquesta peça musical adaptada per Boublil & Schönberg. S'inspira en el llibre de Víctor Hugo. Com resa el lema, més que un miscal, és una llegenda.
El recomano a tothom (excepte si sou adolescents i només penseu en sortir a la discoteca, com li va passar al meu germà, que opina que és lent. Curiós, l'adjectiu lent per definir una peça musical. També em fa molta gràcia la gent que diu que les pel·lícules són lentes. Cada situació necessita el seu temps). En qualsevol altre cas, us el recomano. Hi ha una orquestra en directe i les veus són perfectes, els cors, els actors realment es posen en el paper, l'atrezzo de l'escenari és espectacular, és una obra de gran format que tan sols podia acollir el barcelona Teatre Musical. Seria impensable que hi capigués, per exemple, al Mercat de les flors.
És una història ambientada al París revolucionari de finals de 1700 i principis de 1800, que reflecteix la misèria que patia la gran població a causa de les Guerres Napoleòniques. Vivien en fam, en misèria, explotats i oprimits en detriment d'una minoria que dominava la situació. Un escnari que em recorda a alguna cosa. A vosaltres també? Els bancs, explotació, els polítics, les multinacionals, les mentides encobertes... em tenen contenta, vaja! A veure sí, ara encara no estem tant malament, però hi ha cada vegada més gent que no té diners per arribar a final de mes i, en fi, diuen que fins el 2020 no ens recuperarem. I tot és una roda que va atrapant i fent tancar a cada vegada més negocis.
Així que tan sols ens queda una alternativa: unir-nos i revolucionar-nos. I ho dic seriosament.

Per això, us deixo aquesta cançó que dóna molta força per seguir llutant dia a dia i esperances de pensar que les coses canviaran. Diu així:

Canta el pueblo su canción, nada la puede detener,
esta es la música del pueblo y no se deja someter.
Si al latir tu corazón oyes el eco del tambor
es que el futuro nacerá cuando salga el sol.

¿Te unirás a nuestra causa? ¡Ven y lucha contra mí!
Tras esta barricada hay un mañana que vivir.

si somos esclavos o libres depende tí


Però siguem sincers: quants bessarien la seva sang per la llibertat, avui? jo igual agafo les bambes i me'n vaig a Canadà o Islàndia, que allà mai passa res xD

4 comentarios:

  1. L'he vist, l'he vist... Vaig tenir la sort de veure'l a Londres fa un parell d'estius, i em va fer saltar la llagrimeta. Molt emotiu!!! I no el vaig trobar lent.

    Però sí que de vegades dic que una pel·lícula o un llibre són lents. Són lents, quan no hi passa res en molta estona, simplement. Hi ha autors que es passen, recreant-se en els detalls, i avorreixen. S'ha de mantenir un ritme!

    ResponderEliminar
  2. Entenc i comparteixo el teu cabreig, Anna. Podriem dir que el teu cabreig és el meu i el de tots, no és per menys. No sé com farem la revolució, però és que no crec que mai una revolució s'hagi sabut, d'antuvi, com aniria. Potser ja l'estem fent, entre tots, denunciant, informant, explicant els nostres punts de vista, la nostra ràbia, ... canviant actituds, plantejant-nos on som i on voldriem ser.

    En el fons, em sembla que sóc optimista. Ho dic seriosament!

    ResponderEliminar
  3. Islandia? Canadà? què tal un lloc més càlid? jo estava pensant millor en Costa Rica

    ResponderEliminar
  4. Començo a cantar! hem de dir prou i jo també ho dic seriosament abans que tots siguem ben miserables fem la revolució!

    ResponderEliminar

Algú ho havia de dir!