A ningú li agrada tenir canes ni cabells blancs. El meu avi, en canvi, n'és l'excepció. Des que jo tinc ús de raó ha dut el cabell blanc. Se'l cuida molt i fa servir un xampú especial per a cabell blanc (perquè diguin que els homes no són presumits) i li deixa fi i sedós. No obstant, les seves celles són tupides i negres, cosa que em preocupava seriosament de petita. (Com podia ser?).
Amb tot, alguns recents aconteixements m'han fet constatar que la població té fòbia a les canes. Deu ser per la por a negar els efectes implecables del pas del temps al nostre cos? Deu ser per la passió per la joventut i la fertilitat? Bé, sigui com sigui, l'altra dia li viag preguntar a un company de feina si s'havia tenyit i s'ho va prendre fatal. Igual de malament va reaccionar la mare d'una amiga meva quan li vaig dir que estava molt canviada amb el cabell de ros. No entenc aquestes reaccions. Des d'aquí, animo a les dones d'avançada edat a respectar el seu color natural. La maduresa que atorga aquest color pot ser igual d'elegant, femenina i seductora. A l'Angela Merkel, la Hilary Clinton o l'Helena Salgado els quedaria genial. Sisplau, senyores, deixeu que les canes surtin a la llum!
Canes sempre!
ResponderEliminarDiuen que els cabells canosos son els que no cauen, o almenys els hi costa més...
... perque jo començo a patir els efectes col·laterals de no tenir una maleïda cana.