lunes, 17 de octubre de 2011

Cada pas, un repte

Com diu el poema d'Antonio Machado, 'Caminante, no hay camino / se hace camino al andar'. I questes paraules tant senzilles han pres per mi un relleu diferent després d'haver fet una excursió a la muntanya. He passat aquest cap de setmana a la Seu d'Urgell amb uns amics que són muntanyistes i fins i tot n'hi ha que escalen. Jo no és que hagi pujat gaires muntanyes, de fet, diria que tant sols he fet Montserrat i la Mola, però se m'està despertant l'instint muntanyenc (per sort, només aquest...), m'han agafat ganes de fer excursions i d'aprofitar el dia per estar en un entorn natural. El dissabte vam fer un trekking per la serra del Cadí i vam intentar pujar al pic de La Canal del Cristall. Com bé dic, ho vam intentar, perquè ens vam desviar lleument de la ruta i vam anar a parar en un camí sense sortida. Va ser tot una aventura, perquè vam acabar en un lloc de pendent màxima i amb el terra ple de pedres que relliscaven, i cada pas era un repte. Tot plegat em va fer pensar que caminar per la muntanya és com caminar per la vida. Hi ha moments que costen molt perquè requereixen molt d'esforç i a sobre has d'avançar per terreny insegur, hi ha dies que són espessos i que no pots avançar amb fluïdesa i d'altres que et trobes en una clariana. Sovint, s'ha de triar el camí que més convé i s'ha d'estar sempre orientat per no perdre el nord. No obstant això, és fàcil perdre's endur-se una sorpresa que pot ser més agradable o menys perquè el camí és misteriós. Es pot caminar sol o en companyia, més ràpid o més a poc a poc. Hi ha obstacles que cal sortejar i fintes que es van assolint. En fi, el símil podria continuar fins a l'infinit. Però em quedo amb allò de que la vida es fa a cada pas, no hi ha res escrit i cada pas, per petit que sembli, és el més important. Els anteriors i els que vindran tenen una importància relativa.

9 comentarios:

  1. És un bon símil, però també és cert, que ben buscades, es poden fer comparacions entre un munt de coses. Però una activitat com el muntanyisme, que de vegades no ens crida, se'ns desperta quan ens ajuntem amb entusiastes que no pararien mai de trescar. Aquest entusiasme és molt fàcil d'encomanar, i de seguida et trobes anant amunt i avall. I enganxa. Jo perquè sóc un urbanita empedreït, però quan m'hi han portat, també n'he gaudit.

    ResponderEliminar
  2. Perdona que rigui, però és que l'any passat vaig pujar el canal de Cristall. No ho vist tros de muntanya més (si se'm permet) cabró en la meva vida. Les vaig passar molt magres. Hi va haver moments en que no sabia on posar el següent pas perquè totes les pedres es movien. I tornar enrere? Ja! no era possible. Ostres, quina coincidència, per Déu! Però, com t'inicies amb aquest treking?? No veus que se't passaran les ganes, dona de deu!!

    La muntany sempre és un símil de la vida. Obstacles, trossos planers, baixades, pujades, ... i arribar. Això és el verdaderament important!

    ResponderEliminar
  3. No ho diguis a ningú (m'h he deixat): va haver-hi trossos de pujada que anava de quatre grapes! Quina por vaig passar!

    ResponderEliminar
  4. I la gran satisfacció que sents després d'haver pujat el cim (i el que és més difícil, haver-lo baixat sense caure de morros a terra). És satisfactrori, tot i tornar a estar a baix, perquè saps que continuament hi haurà noves fites, nous reptes i noves muntanyes per pujar. :)

    Visca Anna! ;)

    Glòria

    ResponderEliminar
  5. Sí i tant, Xexu, jo em sembla que m'estic començant a enganxar! Per sort, no només les coses dolentes s'encomanen, sembla que alguna de bona també! i espero que se m'encomani bé.

    hahahaha jordi, tu també ho vas fer?? que fort. Estic totalment d'acord amb tu en que això no és un inici fàcil. Jo m'esperava un trekking per la muntanya i em vaig trobar allà al mig, amb totes les pedres i la inclinació i... deunidor! Per sort, anava amb una amiga bastant entesa que em va fer de personal coach i m'animava i me'n vaig sortir bastant bé! I sí, més d'una vegada amb les mans a terra, grimpant per les roques i tot això. Sens dubte, una aventura!! xD però per sort el meu esperit muntanyenc ha quedat intacte! :)

    glòriiiaa! realment fer un cim és una satisfacció. però en aquest cas, no el vam arribar a fer, perquè ens vam equivocar de camí! però pujar fins allà dalt ja va ser un èxit en si mateix, perquè era molt difícil! i ara, com tu dius, nous reptes i a pujar noves muntanyes!!! xD

    ResponderEliminar
  6. Y he ido a la Mola y poco más. Tengo la teoría de que esos que suben haciendo footing mientras dicen "bon día", luego se paran más adelante cuando no puedes verles... Hay cierto tipo de enganche al tema de la montaña que ya entiendo poco, está como más allá de la naturaleza, parece que tiene que ver más con el ego de las personas...
    "El árbol de la vida" es una peli preciosa por cierto, tiene que gustar con el estómago también; pero claro, mucha gente ha ido a verla como quien ve "Leyendas de pasión"... Si no se lo mastican todo bien, son incapaces de relajarse y ver qué les muestran...

    ResponderEliminar
  7. Oh! Que bé que t'hagi agradat tant la muntanya. És de les millors coses que hiha. Jo hi vaig començar a anar de força petita amb el cau, i durant tots aquests anys he anat fent cosetes. No és que hi vagi molt, molt sovint, però clar, a còpia d'anys he anat fent. I m'agrada molt, trobo que reforça l'esperit de superació personal... superar-se a la muntanya és necessari, com tu dius, fer un pas més cada cop. I aquest aprenentatge és perfectament aplicable a la vida real. Au, doncs, espero que segueixis fent cosetes! Si voltes, veuràs que hi ha alguns blocaires força muntanyencs, que van explicant sortides als seus blocs.

    ResponderEliminar
  8. la muntanya ensenya a tenir els peus ben posats al terra, cosa molt útil en el dia a dia.
    Com veus també si pot anar a esmorzar...;). Encantat de conèixer un nou bloc i a la seva mestressa.

    ResponderEliminar
  9. hahahaha jordim me gusta tu teoría! xD pero la verdad es que hay mucha gente enferma del deporte y te sorprendes de lo que llegan a conseguir. A mi también me gustó el árbol de la vida, aunque me costó muchas horas de reflexión entendrla. pero hay mucha información y la poessía visual es genial. Sin embargo, he cambiado el título del post... xD

    Yáiza, sisi, tens tota la raó en això de la superació personal. Anar a la muntanya és com un llibre d'autoajuda. Be, no, és infinitament millor! :) ja miraré a veure quins altres muntanyencs trobo per aqui la catos! :)

    garbí si, m'agrada la idea d'anar a esmorzar a la muntanya! te l'agafo prestada! encantada de conèixer't igualment! :)

    ResponderEliminar

Algú ho havia de dir!