domingo, 20 de noviembre de 2011

Tan de bo....

Per primera vegada a la meva vida,  m'he permès la llicència de fer vot nul. Sempre he exercit el dret a vot amb responsabilitat. Perquè hi ha hagut guerres i avantpassats que van lluitar per la democràcia, per què el poble pogués escollir els seus dirigents i hi hagués igualtat de classes. Van lluitar contra el comunisme, contra l'anarquisme i a la Guerra Civil va morir molta gent per aquesta causa.

Així que votar és un dret que s'ha de prendre amb responsabilitat. I això jo m'ho he pres al peu de la lletra molts anys. El que passa és que em sento defraudada, decepcionada i enganyada per uns polítics que prometen el que després se'ls fa impossible de complir. Uns senyors que es fan dir polítics i que cobren com a polítics però que es prenen la seva feina com una feina, i no una servei al ciutadà.

obliden que la seva tasca incideix directament en la nostra manera de viure i les seves decisions repercuteixen directament en la nostra rutina en coses tan trivials com la prohibició de fumar a un bar o altres de molt més serioses com la pena per un homicidi o les taxes. Se suposa que han de vetllar pel joc net, per la justícia i resulta que ells són els primers en fer tripijocs.

Tots els partits polítics tenen punts foscos: CiU i el cas Prenafeta de blanqueig de diners i de frau fiscal. O el cas Millet, que cap polític va voler investigar a fons, perquè allà hi està tothom emmerdat i no es pot oblidar el cas escandalós de Camps. Un altre exemple és el de Josep Anglada, que va fundar Plataforma per Catalunya peqruè es va adonar que la indiscriminació per raça obtenia molts vots, i va deixar la seva feina en un partit d'esquerres per fundar PxC. Fantàstic, oi? i bé, Àngel Colom va fer una cosa semblant, a la seva manera. En fi, i molts exemples més que em descuido.

Jo no sé en què es gasten els meus impostos ni les taxes que em fan pagar. No hi ha transparència per en lloc. Tinc amics que han treballat fent discursos i m'han explicat que sovint els demanen que escriguin un text amb les paraules clau i que diguin el que es vol sentir però sense dir res. Hi ha tantes coses que podria dir... I després hi ha gent que em diu que no tots els polítics són iguals. Bé, doncs quan em demostrin el contrari m'ho creuré.

De moment, avui he anat al meu col·legi electoral i he agafat un full i he escrit: "Benvolguts polítics, per mi ja us en podeu anar a prendre pel sac. Bon dia tinguin". I m'he quedat tant ampla, perquè guanyi qui guanyi em decepcionarà. Així són les coses i tot i que em sap greu sentir-me així, és això el que penso. Tan de bo la gent actués amb honradesa i no es preocupessin només per mantenir el seu lloc dins el partit. Tan de bo algú es disculpés i fos capaç de dir: em sap greu, m'he equivocat. Tan de bo algú deixés l'ambició i el benefici personal i intentés fer el bé. Tan de bo els polítics creguessin en la seva feina i creguessin en que les coses poden canviar. Tan de bo no existís el frau fiscal. Tan de bo tantes coses... que passo de tot.

miércoles, 16 de noviembre de 2011

El poder dels blocs

Estic contenta perquè les coses estan canviant. Per una vegada, la decència ha guanyat la batalla a la falta de respecte. El programa La noria, dirigit i presentat per Jordi González s'ha quedat sense anunciants i està en perill de continuïtat. Marques tan potents com Campofrío, Pukleva, El Corte Inglés, Panrico, Vitaldent o Wilkinsons han retirat els seus anuncis, i això s'ha traduït en pèrdues millionàries per la cadena. I tot ha estat gràcies a la proposta d'un blogger.


I perquè, estareu pensant, no s'hi volen anunciar? Molt fàcil.
Situo en antecedents. Recordeu a Marta del Castillo, aquella adolescent sevillana que va desparèixer just després d'haver quedat amb el seu ex novio, Miguel Caracaño? Va ser una desaparició molt sentida i Carcaño i el seu amic Cuco van canviar la declaració mil vegades i mai es va acabar de treure aigua clara del que havien passat. Deien que havien abusat d'ella, que després l'havien estrangulat i van tirar les seves restes a algun lloc. Els equips de rescat la van estar buscant, però a dia d'avui encara no s'ha trobat el cos. Carcaño ha estat a la presó tot aquest temps. Però el seu amic Javier García Marín, conegut com el Cuco el van absoldre de la seva acusació d'encobrmient d'assessint perquè era menor d'edat en el moment dels fets. Aquests dies té lloc el judici i la mare de Cuco, la Rosalí García, va assistir d'invitada a La Noria el passat 25 d'octubre. Això sí, va cobrar 10.000. En canvi, Rosalía García pot incórrer en un delicte contra l'Administració de la Justícia per no haver-se presentat a la citació.

Sense cap tipus de respecte per la família de la Marta del Castillo, Jordi González i els seus col·laboradors van explotar els fets i li van preguntar el que van voler a Rosalía García. Això va sentar molt malament als telespectadors, que van decidir fer justícia i van decidir criticar el programa i aquesta lamentable entrevista a les xarxes socials. La direcció del programa, ni tan sols la cadena, no van mostrar el seu penediment ni van demanar perdó per la seva actitud. Així que el 30 d'octubre, el periodista pablo Herreros va publicar en el seu bloc una llista de les marques que s'havien anunciat aquella nit durant el programa i va demanar que retiressin la publicitat indefinidament de la Noria. Aquesta iniciativa va rebre el suport de molta gent al facebook i al twitter, a la premsa i als blocs, així que, a dia d'avui, la noria no té pràcticament cap anunciant.

Jordi González va fer unes declaracions, al cap d'una setmana, que van situar el programa en la posició de líder d'audiència. Però des d'aleshores, ha anat perdent share. Penso que Jordi González s'està equivocant i que algú li hauria de dir que ha de rectificar i demanar perdó per haver fer aquella entrevista i delectar-se en els actes criminals d'uns adolescents. Patètic. Però el que m'indigna més és que es va excusar emparant-se en la llibertat d'expressió. Em fa molta gràcia quan sento els periodistes de telescombraria dient que hi ha llibertat d'expressió i que tenen dret a fer el que vulguin, perquè si no seria un atemptat contra la democràcia. Però persones així no haurien de tenir dret a vot ni gaudir de la democràcia. per viure en democràcia, s'ha de ser madur i actuar com a persones, cosa que no tenen del tot clara.

En fi, però sempre hi ha un costat positiu: i és que tot plegat ha germinat des de la proposta del periodista i blocaire Pablo Herreros. I s'ha demostrat el poder de les xarxes socials i m'ha fet creure una mica més en el ventall de possibilitats que amaga el periodisme alternatiu. Hi ha gent que troba feina a trvés del bloc, una idea interessant en temps d'incertesa com els actuals.

lunes, 14 de noviembre de 2011

Internet et necessito, tornaa!

Us confesso que estic vivint els pitjors dies de la meva vida. Bé, potser exagero una mica, però de veritat que no és fàcil VIURE SENSE INTERNET. El divendres a la tarda, de cop i volta, sense cap motiu aparent, el meu modem va deixar de rebre el senyal. Els d'Organge s'han anotat la incidència hi vindran en les pròximes 48h, però mentre, estic vivint un calvari. M'he adonat que depenc totalmet d'internet i que hi estic una mica enganxada. Perquè us feu una idea de com em sento:

http://www.youtube.com/watch?v=2OBZHB5I89A

Us heu fixat amb el poster del Michel Jackson i l'E.T. que té penjar a la paret? Brutal. És un episodi que pertan a Muchachada Nui, una sèrie d'humor que s'emetia per TVE2.

He penjat l'enllaç perquè aquests dies he descobert que dins meu hi ha un petit Enjuto Mojamuto que necessita internet per viure. Fa un parell de setmanes treballo des de casa, perquè estan fent reformes al meu despatx, així que internet ha esdevingut clau. Depenc del correu electrònic i d'un programa que hi ha penjat a la interfície per treballar i necessito google i els diccionaris en línia per consultar dubtes. Però si només necessités internet per treballar, no seria Enjuto Mojamuto. El meu cas va una mica més enllà: el primer que faig quan em llevo és encendre l'ordinador i l'últim que faig abans d'anar a dormir és apagar-lo. Miro sèries per l'ordinador, em baixo música i pel·lícules, miro vídeos per internet, llegeixo el diari en línia, faig servir l'Spotify per escoltar música i busco vídeos de tot tipus al youtube. Sóc usuària de l'Skype i del facebook. I he trobat molt a faltar el blog. També faig servir la pàgina web del meu banc per fer pagament i controlar el meu compte. Així que tot plegat ha estat molt dur.

Què passaria si algun dia desparegués internet? Les nostres vides depenen de la xarxa i quedar-nos sense connexió seria... molt greu, un daltabaix. Espero que mai passi.

I res, mentre no vinguin els d'Orange, jo seguiré anant de casa la meva mare a la biblioteca del meu poble... en fi, paciència.

miércoles, 9 de noviembre de 2011

Endevinalla 1

La intenció del post era fer ressò d'una curiositat que he trobat pel facebook. Però de cop i volta m'he inspirat i he pensat que seria més divertit fer un joc. Bé, una endevinalla. A continuació hi ha dues fotografies d'ungles pintades. Les he descobert al mur del facebook duna amiga i m'han captivat, fascinat i meravellat. Potser perquè jo sóc molt manasses o perquè no tinc gens de paciència i sé que em seria impossible aconseguir res semblant. Però alhora m'encantaria portar les ungles així, amb la meva saga favorita. En fi, el que us porposo és que endevineu de quina saga es tracta? No us dono cap pista perquè crec que és molt fàcil. Ànims! xD


Foto 1 



Foto 2.

 Aquestes d'aquí sota l'he penjat per curiositat, però no és de cap saga. Són obra d'una esteticient parisina. Si voleu veure la pàgina del facebook cliqueu aquí. 




lunes, 7 de noviembre de 2011

Una bona notícia

Al final m'acabaré creient que s'ha de vigilar amb el que es desitja, perquè s'acaba complint. La vida és així de misteriosa i aquest cop estic satisfeta perquè la sortida a la que em refereixo m'ha sorprès, però positivament.  Feia temps que necessitava una altra feina, perquè tot i que en tinc una, vaig bastant justa econòmicament. Finalment, la sort ha trucat a la porta. Un amic periodista està escrivint una biografia d'un pintor (que no és gaire bo però que té molts diners) i m'ha demanat ajuda. Així que res, estic enfeinada fent la biografia. La meva tasca s'assembla bastant a la d'un negre (per no dir que ho és), però estic contenta. En defensa meva, he de dir que el llibre no es vendrà a les llibreries; és pel pintor i la seva família. Així que tampoc és imprescindible que el meu nom consti a la portada. I això de les biografies estic descobrint que m'agrada molt, perquè sóc molt curiosa (i xafardera) i ara tinc carta blanca per preguntar-ho tot. I això és genial. Crec que s'està obrint una porta i que això de les biografies pot tenir sortida. Si coneixeu a algú que en vulgui una, en podem parlar i negocial.
Un dels meus objectius a la vida és escriure una novel·la. Algun dia ho faré. I ara que m'hi trobo al mig, he vist que no és tant complicat com pensava. Tot i que són molts fulls, moltes línies i moltes paraules si hi ha una bona organització, és bastant fàcil. Potser tinc menys temps pel bloc i per la vida social, però no em puc queixar. Al contrari, només puc donar les gràcies.

miércoles, 2 de noviembre de 2011

Benvingut, Oriol!



Us presento l'Oriol, el meu germanet preciós i adorable. És cert que he tardat una mica a presentar-lo, perquè ara té tres mesos, però encara és novetat. Qui m'havia de dir que a la meva edat, (vinga va, ho confesso, als vint-i-sis anys) tindria un germanet. I no tan sols em sorprèn a mi. Quan ho explico, desencadena diferents reaccions. Entre els homes genera una certa admiració i em deixen anar exclamacions com: "quin campió el teu pare!" o "li puc demanar algun consell?". Entre el sector femení la reacció és d'estupefacció primer i al cap d'uns segons, quan ja ho han assimilat, em diuen que el volen conèixer (a l'Oriol, no ens confonguem). xD
Francament, a mi també em sobtava al principi. La canalla no m'agradava gaire i era de les que no volia ni sentir parlar de tenir fills ni històries així. Però només en tres mesos, l'Oriol m'ha fet canviar d'opinió. Ara el veig i és que me'l menjaria a petons. Els primers dies era tant diminut i delicat que semblava que es trencaria en qualsevol moment, però ara és adorable. Ja es pot agafar amb tranquil·litat, sempre somriu i fa sons quan li parles, com si volgués contestar. M'està passant una cosa molt rara, és com si m'hagués enamorat d'ell. Vull dir, la mateixa sensació, perquè no paro de pensar en ell i sempre tinc ganes de veure'l i de saber com està. En fi, m'ha fet replantejar això de tenir fills... algun dia! I també em fa pensar en el futur. Tal i com estan les coses ara (no hi ha feina, el canvi climàtic, tot és caríssim, la gent no té valors ni moral...) s'ha de fer el possible per canviar i posar el propi granet de sorra. Perquè com deia el capità enciam, els petits canvis són poderosos! xD