Per primera vegada a la meva vida, m'he permès la llicència de fer vot nul. Sempre he exercit el dret a vot amb responsabilitat. Perquè hi ha hagut guerres i avantpassats que van lluitar per la democràcia, per què el poble pogués escollir els seus dirigents i hi hagués igualtat de classes. Van lluitar contra el comunisme, contra l'anarquisme i a la Guerra Civil va morir molta gent per aquesta causa.
Així que votar és un dret que s'ha de prendre amb responsabilitat. I això jo m'ho he pres al peu de la lletra molts anys. El que passa és que em sento defraudada, decepcionada i enganyada per uns polítics que prometen el que després se'ls fa impossible de complir. Uns senyors que es fan dir polítics i que cobren com a polítics però que es prenen la seva feina com una feina, i no una servei al ciutadà.
obliden que la seva tasca incideix directament en la nostra manera de viure i les seves decisions repercuteixen directament en la nostra rutina en coses tan trivials com la prohibició de fumar a un bar o altres de molt més serioses com la pena per un homicidi o les taxes. Se suposa que han de vetllar pel joc net, per la justícia i resulta que ells són els primers en fer tripijocs.
Tots els partits polítics tenen punts foscos: CiU i el cas Prenafeta de blanqueig de diners i de frau fiscal. O el cas Millet, que cap polític va voler investigar a fons, perquè allà hi està tothom emmerdat i no es pot oblidar el cas escandalós de Camps. Un altre exemple és el de Josep Anglada, que va fundar Plataforma per Catalunya peqruè es va adonar que la indiscriminació per raça obtenia molts vots, i va deixar la seva feina en un partit d'esquerres per fundar PxC. Fantàstic, oi? i bé, Àngel Colom va fer una cosa semblant, a la seva manera. En fi, i molts exemples més que em descuido.
Jo no sé en què es gasten els meus impostos ni les taxes que em fan pagar. No hi ha transparència per en lloc. Tinc amics que han treballat fent discursos i m'han explicat que sovint els demanen que escriguin un text amb les paraules clau i que diguin el que es vol sentir però sense dir res. Hi ha tantes coses que podria dir... I després hi ha gent que em diu que no tots els polítics són iguals. Bé, doncs quan em demostrin el contrari m'ho creuré.
De moment, avui he anat al meu col·legi electoral i he agafat un full i he escrit: "Benvolguts polítics, per mi ja us en podeu anar a prendre pel sac. Bon dia tinguin". I m'he quedat tant ampla, perquè guanyi qui guanyi em decepcionarà. Així són les coses i tot i que em sap greu sentir-me així, és això el que penso. Tan de bo la gent actués amb honradesa i no es preocupessin només per mantenir el seu lloc dins el partit. Tan de bo algú es disculpés i fos capaç de dir: em sap greu, m'he equivocat. Tan de bo algú deixés l'ambició i el benefici personal i intentés fer el bé. Tan de bo els polítics creguessin en la seva feina i creguessin en que les coses poden canviar. Tan de bo no existís el frau fiscal. Tan de bo tantes coses... que passo de tot.
Així que votar és un dret que s'ha de prendre amb responsabilitat. I això jo m'ho he pres al peu de la lletra molts anys. El que passa és que em sento defraudada, decepcionada i enganyada per uns polítics que prometen el que després se'ls fa impossible de complir. Uns senyors que es fan dir polítics i que cobren com a polítics però que es prenen la seva feina com una feina, i no una servei al ciutadà.
obliden que la seva tasca incideix directament en la nostra manera de viure i les seves decisions repercuteixen directament en la nostra rutina en coses tan trivials com la prohibició de fumar a un bar o altres de molt més serioses com la pena per un homicidi o les taxes. Se suposa que han de vetllar pel joc net, per la justícia i resulta que ells són els primers en fer tripijocs.
Tots els partits polítics tenen punts foscos: CiU i el cas Prenafeta de blanqueig de diners i de frau fiscal. O el cas Millet, que cap polític va voler investigar a fons, perquè allà hi està tothom emmerdat i no es pot oblidar el cas escandalós de Camps. Un altre exemple és el de Josep Anglada, que va fundar Plataforma per Catalunya peqruè es va adonar que la indiscriminació per raça obtenia molts vots, i va deixar la seva feina en un partit d'esquerres per fundar PxC. Fantàstic, oi? i bé, Àngel Colom va fer una cosa semblant, a la seva manera. En fi, i molts exemples més que em descuido.
Jo no sé en què es gasten els meus impostos ni les taxes que em fan pagar. No hi ha transparència per en lloc. Tinc amics que han treballat fent discursos i m'han explicat que sovint els demanen que escriguin un text amb les paraules clau i que diguin el que es vol sentir però sense dir res. Hi ha tantes coses que podria dir... I després hi ha gent que em diu que no tots els polítics són iguals. Bé, doncs quan em demostrin el contrari m'ho creuré.
De moment, avui he anat al meu col·legi electoral i he agafat un full i he escrit: "Benvolguts polítics, per mi ja us en podeu anar a prendre pel sac. Bon dia tinguin". I m'he quedat tant ampla, perquè guanyi qui guanyi em decepcionarà. Així són les coses i tot i que em sap greu sentir-me així, és això el que penso. Tan de bo la gent actués amb honradesa i no es preocupessin només per mantenir el seu lloc dins el partit. Tan de bo algú es disculpés i fos capaç de dir: em sap greu, m'he equivocat. Tan de bo algú deixés l'ambició i el benefici personal i intentés fer el bé. Tan de bo els polítics creguessin en la seva feina i creguessin en que les coses poden canviar. Tan de bo no existís el frau fiscal. Tan de bo tantes coses... que passo de tot.