lunes, 31 de octubre de 2011

Un ensurt de por

El dissabte a la nit vaig tenir un ensurt d'aquells que et fan passar el singlot. Deurien ser els volts de les deu de la nit, no tenia el singlot, i circulava amb el cotxe pel carrer, en direcció a casa una amica, on havíem quedat per sopar. Jo anava tota tranquil·la quan de sobte, d'un pas de zebra, van aparèixes dos éssers que caminaven, amb les samarretes plenes de sang i la roba esparracada, amb el cap inclinat cap a un costat i la boca torta, amb ganyotes a la cara i arrastrant un peu. L'un portava una gepa a l'esquena i tot. Doncs això, vaig haver de frenar i me'ls vaig quedar mirant amb cara de pànic. Un, a més, portava un ós de peluix estripat a la mà. Em van fer molta por, pequè no hi vaig caure que hi ha gent que ja es disfressa el dissabte. A més, jo sóc partidària de la castanyada, no del Jalouí (com escriu Empar Moliner), i no em vaig adonar que feien broma fins que van arribar a l'altra vorera i van començar a caminar normal. Durant uns segons que em van semblar eterns vaig pensar que totes les pel·lícules de morts vivents, de virus que deformen, d'invasions d'extraterrestres, de les quals jo m'he rigut tant i m'he mostrat sempre tant escèptica, s'havien fet realitat. Van passar tantes idees pel meu cervell en tants pocs segons que si això algun dia fos cert, seria el caos. Increïble

martes, 25 de octubre de 2011

Fuga de cervells

L'altra dia, a l'skype, em vaig adonar d'una crua realitat. Gran part dels meus amics han marxat a l'estranger a treballar, a fer alguna beca, a estudiar o a buscar-se la vida. Tinc una amiga fent un màster de psicologia a Argentina, una altra d'au-pair a New Jersey, una que està de beca Leonardo a Guisen, un amic que està becat a un  despatx d'arquitectura de París i un altre que se'n va en breu a Liubliana, a fer un Erasmus. I aquests són els que em toquen més de prop, però em consten més casos semblants. I és una cosa que em preocupa una mica. Més que res, perquè quan miro Callejeros Viajeros, sempre surt gent que diu: "Vaig venir aquí per una feina de tres mesos i ja porto set anys". O un altre que hi anava a fer una beca i que s'ha quedat sis anys. Em sabria molt greu que tots els meus amics es quedessin a l'estranger, perquè els trobaré a faltar. Probalbement no passarà amb tots, però alguns segur que es queden. He de reconèixer, no obstant això, que he trobat un costat positiu, a tot plegat: puc anar de viatge a fer-los una visitia. I ells m'ensenyaran la ciutat millor que ningú. Ja ho diuen que no hi ha mal que per bé no vingui.
A mi em preocupa que els meus amics marxin, però clar, el total d'amics meus representen poca quantitat de població i la cosa no és greu socialment. O no seria greu socialment si no fos que tothom està marxant, i és un fet que els joves se'n van del país, així que l'assumpte agafa un caire més seriós. Em pregunto què passarà d'aquí uns anys. Hi haurà gent jove, aquí? És la única solució per sortir de la crisi, marxar del país? Quan ens recuperem, hi haurà gent preparada per tirar endavant empresa i crear nous negocis? si tothom se'n va, qui crearà llocs de treball?

domingo, 23 de octubre de 2011

Els perfums, un món de sensacions

Aviso navegants, si entreu al Sephora, vigileu amb els venedors. En saben tant, que a mi em van acabar venent una colònia quan tan soli hi havia entrat a perfumar-me (sí, ho confesso, ho faig de vegades) i a fer temps. Havia quedat amb una amiga que feia tard i quan li vaig explicar el que m'havia passat, em va relatar la seva història, més greu que la meva. Resulta que va entrar a comprar un arrissador de pestanyes i es va acabar gastant la friolera de noranta euros. I això es diu ràpid.
De totes maneres, he de dir que el noi que em va atendre era un expert en perfums i que em va fer pensar en coses interessants i curioses. El món del perfum és un món de sensacions. L'olfacte és l'únic sentit que està lligat al cervell, així que inconscientment, s'associen les olors als records. Per exemple, em va fer olorar una colònia que em va recordar a la olor que feia la meva àvia, i la vaig veure. Em va venir al cap els dies que anava a casa seva de petita. Desgraciadament, l'olfacte és un sentit que tenim atrofiat i bastant arraconat, com em va fer notar el vendor. Vivim en un món on no el necessitem per a res i s'està perdent la capacitat tant primitiva d'ensumar-ho tot. En canvi, a mi m'encanten les olors: la de mar, la de gespa tallada, la d'un sofregit, la d'un llibre nou, la dels geranis. I les reivindico.
Doncs bé, escollir un perfum és difícil. I a mi m'agrada anar variant, així que he de triar més sovint. I em costa, primer perquè n'hi ha a tonelades i segon perquè són una part de la nostra personalitat. És un element més que comunica, com ho és la roba, la manera de moure'ns, els gestos... i és un element que desperta sensacions. Així que hem de tenir en compte què volem transmetre i escollir la olor que millor ens defineixi. El venedor em va dir que ell en té molts, de perfums, i que depèn de l'agenda del dia, depèn de amb qui queda, de si és de nit o de dia, se'n posa un o un altre. Quin crack!
Un altre detall que s'ha de tenir en compte a l'hora de comprar-se un perfum és que el líquid reacciona amb el pH de la pell i l'olor canvia. Jo em vaig comprar Euphoria de Calvin Klein perquè tinc una amiga que se'l posa i li queda genial. Però a mi em queda fatal, i tinc l'ampolla abandonada. El venedor em va dir que està organitzant unes reunions per fer intercanvis de perfums equivocats. Una idea excel·lent, des del meu punt de vista. Fins i tot al Sephora fan catas de perfums! que curiós! xD
I malgrat tots els obstacles que hi ha, estic molt contenta del perfum que em vaig comprar. Aquesta vegada sí que l'he encertat. No tinc gaire clar què transmet de mi, però és una olor que em fa sentir segura i molt femenina. I a vosaltres, com us fan sentir els vostres perfums??

viernes, 21 de octubre de 2011

DIVORCIOS DE CONVENIENCIA

 Foto: Marc Santín

En esta época de crisis se escucha a menudo en los medios de comunicación a expertos que aseguran que una crisis es una oportunidad y que la dificultad para llegar a fin de mes aviva el ingenio y el espíritu emprendedor. Pues bien, los divorcios de conveniencia son un claro ejemplo de eso.
¿En qué consiste exactamente? Se trata de falsos divorcios en los que se recurre a todo tipo de trampas legales. El moroso argumenta que no tiene dinero para pagar una pensión compensatoria mensual. A cambio cede sus propiedades al otro cónyuge. Al librarse del patrimonio se libra también de las deudas.

Este fraude es más frecuente en los casados en régimen de separación de bienes. Pero hay sitios en España en que predomina el régimen ganancial, o sea, la ley considera patrimonio de ambos aquellos bienes logrados por uno de los miembros, y una deuda puede embargar todo el patrimonio familiar. El problema es que estos impostores del divorcio podrían incurrir en un delito de alzamiento de bienes, castigado con penas de uno a cuatro años de cárcel.

El perfil de los que recurren a este tipo de estrategias es el de un empresario que ha tenido que cerrar su negocio y que acumula deudas superiores a los 60.000 euros. Las estadísticas constatan que en el último año han aumentado en un 30% las investigaciones a parejas morosas que se divorcian antes de declararse insolventes.

El fraude funciona hasta que un acreedores que sospecha de sus deudores contrata a una empresa de investigación para que averigüe si el divorcio responde a causas reales o bien es un montaje para poder declararse insolventes.

Para el abogado que firma el divorcio es difícil detectar el engaño. Los clientes evidentemente no declaran sus intenciones. No obstante, a veces, por el tipo de liquidación –por ejemplo, si es muy desigual entre los cónyuges- se puede sospechar algún tipo de fraude.

La picaresca también se ve en los casos en los que se fija una pensión compensatoria para uno de los cónyuges, aunque ambos tengan similar nivel de ingresos. Ahí el objetivo es, o bien que el que paga la pensión tenga ingresos suficientemente bajos para obtener pisos oficiales u otros beneficios sociales, o bien garantizar una futura pensión de viudedad al cónyuge que recibe la paga compensatoria.

Seguramente, hay casos que permanecen impunes, y se libran de los deudores. Pero siempre tendrán que convivir con el riesgo de que su cónyuge, el que posee el patrimonio, se enamore de otro, y les deje con sus deudas y sin pareja. Como dicen, lo barato sale caro.

lunes, 17 de octubre de 2011

Cada pas, un repte

Com diu el poema d'Antonio Machado, 'Caminante, no hay camino / se hace camino al andar'. I questes paraules tant senzilles han pres per mi un relleu diferent després d'haver fet una excursió a la muntanya. He passat aquest cap de setmana a la Seu d'Urgell amb uns amics que són muntanyistes i fins i tot n'hi ha que escalen. Jo no és que hagi pujat gaires muntanyes, de fet, diria que tant sols he fet Montserrat i la Mola, però se m'està despertant l'instint muntanyenc (per sort, només aquest...), m'han agafat ganes de fer excursions i d'aprofitar el dia per estar en un entorn natural. El dissabte vam fer un trekking per la serra del Cadí i vam intentar pujar al pic de La Canal del Cristall. Com bé dic, ho vam intentar, perquè ens vam desviar lleument de la ruta i vam anar a parar en un camí sense sortida. Va ser tot una aventura, perquè vam acabar en un lloc de pendent màxima i amb el terra ple de pedres que relliscaven, i cada pas era un repte. Tot plegat em va fer pensar que caminar per la muntanya és com caminar per la vida. Hi ha moments que costen molt perquè requereixen molt d'esforç i a sobre has d'avançar per terreny insegur, hi ha dies que són espessos i que no pots avançar amb fluïdesa i d'altres que et trobes en una clariana. Sovint, s'ha de triar el camí que més convé i s'ha d'estar sempre orientat per no perdre el nord. No obstant això, és fàcil perdre's endur-se una sorpresa que pot ser més agradable o menys perquè el camí és misteriós. Es pot caminar sol o en companyia, més ràpid o més a poc a poc. Hi ha obstacles que cal sortejar i fintes que es van assolint. En fi, el símil podria continuar fins a l'infinit. Però em quedo amb allò de que la vida es fa a cada pas, no hi ha res escrit i cada pas, per petit que sembli, és el més important. Els anteriors i els que vindran tenen una importància relativa.

miércoles, 12 de octubre de 2011

El meu món es diu viscoelàstic

Aquesta nit he dormit en un matalàs viscoelàstic i ara ja no puc pensar en res més. A mi normalment em costa dormir bé quan estic a un llit que no és el meu, però aquesta nit, tot i ser la primera vegada que dormia a casa la meva amiga Nora, he descansat com una nena petita. Increïble. He dormit d'una sola tirada i m'he aixecat  renovada i relaxada.  Jo li he comentat la meva felicitat extrema i m'ha confessat el secret: la viscoelàstica. Crec que podria fer un anunci sobre la viscoelàstica (a part que m'encanta la paraula), perquè realment et canvia la vida. És la combinació perfecte entre adaptabilitat al cos i duresa. L'esquena et queda plana i dura, i la sensació que desprèn el matalàs és molt agradable, perquè es veu que és porós. És màgic, jo diria. Si ella es movia en el seu cantó del llit, les vibracions no arribaven a destorbar-me; i a l'inrevés tampoc, està clar. Ha estat una experiència insòlita que m'ha fet prendre consciència de la poca comoditat que m'aporta el meu llit i de la importància que és descansar bé. El Dr. Estivill ja ho deia. Jo porto un temps que tinc torticoli de manera perament i per fi he descobert el perquè. Un matalàs inadequat, un mal coixí, un son interromput o desagradable, o descansar en hores fora del normal, són factors que de vegades es poden considerar petits detalls però que si no es cuiden repercuteixen molt negativament a la rutina i les seves conseqüències es poden equiparar a les de l'insomni. És com treballar a una temperatura inadequada, que la RENFE circuli amb retard o que no hi hagi paper a un lavabo públic. Són coses que s'han de cuidar i tenir en compte i com que vull que em caigui la baba quan dormo, estalviaré i em compraré un matalàs de viscoelàstica, perquè barats es veu que no són...

viernes, 7 de octubre de 2011

L'emprenedor, el superman del segle XXI

Al final he penjat aquesta article perquè conté idees molt interessants sobre la vida dels emprenedors. L'article és una dossis de vitalitat i optimisme i val la pena llegir-lo. És una mica més llarg que ela longitud dels meus posts normals, però en fi, val la pena! :)

25 años arriesgando para triunfar

Marc Bonavia lidera a los emprendedores catalanes cuando cumplen cinco lustros y los define como los Superman del Siglo XXI. Ser joven y empresario son dos factores que a menudo van por separado. “Crear una empresa es complicado”, destaca Marc Bonavia, el vicepresidente de la Asociación Independiente de Jóvenes Empresarios de Catalunya, AIJEC, y aclara: “Nosotros defendemos los intereses de los empresarios tanto delante de la sociedad como delante de la administración”. La AIJEC trata de convertir la vocación individual en una acción colectiva, sostenible en el tiempo y conseguir así beneficios para todos.

La AIJEC se fundó en 1985 de manera fortuita. En aquél momento tan solo existía la Asociación de Jóvenes Empresarios, con sede en Madrid. Un buen día, el arquitecto catalán Cèsar Ramírez, llamó para averiguar si había algún otro socio de Barcelona. Le informaron que tan solo había uno: Santi Tarín. Lo contactó y los dos acordaron una cita en el conocido Bar Marcel, en la calle Santaló. En ese momento se empezaron a construir los fundamentos de la AIJEC, que hoy cuenta con más de 600 socios de ámbito multisectorial repartidos por todo el territorio catalán.

Para conmemorar su aniversario, la AIJEC celebró el pasado mes de julio una cena de gala presidida por SS.AA.RR los Príncipes de Asturias. Les acompañaron el Presidente de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas; el alcalde de Barcelona, Xavier Trias; la presidenta de la AIJEC, Marta Martí; y el Presidente de la CEOE, Joan Rossell, entre otras autoridades. Durante el encuentro, tuvo lugar también el libramiento de los Premios Joven Empresario 2011, que sirven para reconocer, impulsar y motivar las mejores iniciativas.

Tras la entrega de Premios, el Príncipe Felipe de Borbón pronunció unas palabras y destacó que la “iniciativa, la imaginación, la capacidad de asumir riesgos y de superar fracasos son las claves del futuro”. Sin duda, el mensaje optimista y vital es el que se transmite desde la AIJEC. Marc Bonavia es un joven emprendedor que un día se propuso ser el héroe de su propia película y luchó para conseguirlo.

La ilusión es el único ingrediente necesario

“Todos llevamos una S de Superman dentro”, opina Bonavia, y explica: “Tenemos alguna virtud o algo por lo que nos han felicitado alguna vez. Si potenciamos esa capacidad, se pueden construir proyectos muy bonitos y ser el protagonista de tu propia película”. Cabe decir que sus palabras se ilustran con su propio ejemplo. Él se licenció en farmacia, pero al terminar la carrera e incluso habiendo obtenido un trabajo de investigación muy interesante, se dio cuenta que necesitaba “cambiar de sombrero”, dice. Hablando con su primo, Enric Solé, se dieron cuenta que los dos querían hacer algo diferente y crearon una empresa de comunicación.

Nació entonces una plataforma Web en la que agregaban ofertas de diferentes centros comerciales para facilitar la búsqueda a los usuarios. Para darse a conocer tuvieron la idea de utilizar la mensajería móvil, que en aquél momento era gratuita. Sin embargo, en 2001 las operadoras decidieron cobrar para este servicio y en aquél momento pensaron que su proyecto no tendría salida, ya que era poco frecuente comprar por Internet. Sin embargo, lo que parecía un fracaso en realidad era un éxito, ya que surgió SITMobile, una empresa de mensajería móvil. “Tener ganas de hacer algo es suficiente y ponerse en marcha es el gran éxito”, sostiene. Y añade: “Una idea es necesaria, pero en el movimiento las cosas acostumbran a salir de forma distinta a la que se planearon inicialmente. Así, que la idea se va adaptando al momento y solo hace falta abandonar el sofá y la zona de confort para que suceda”.

SITMobile es hoy una empresa referente en su sector. “A pesar de que los principios parecen eternos”, confiesa Bonavia, en diez años se han convertido en líderes del sector en el mercado de mensajes corporativos y son reconocidos internacionalmente. Las cifras hablan por sí solas: facturaron 8,1 millones de euros en el 2010, un 17% por encima del año anterior, y un ebidta de 1,2 millones. Han abierto oficinas alrededor del mundo: en España, la India, Chile, Bahrein, Reino Unido, Luxemburgo, Andorra, Brasil, Colombia y Polonia. La sede está en Barcelona y el centro de desarrollo tecnológico en Kerala (India). Durante el 2010 mandaron 170 millones de mensajes y prevén abrir seis nuevas oficinas en Sudamérica, África y Europa. Emplea a cerca de un centenar de personas y el capital está en manos del equipo directivo. Así que prevén seguir creciendo y buscando si hay algún límite.

Superman, no Kamikaze

“Con dedicación completa, con constancia y con un poco de suerte, se puede conseguir”, asegura Bonavia. Es cierto que a veces hay que hacer sacrificios, pero la recompensa vale la pena. A Bonavia, SITMobile le ha permitido crecer como profesional y como persona, conquistar sus sueños y hacer cosas que si hubiera trabajado para otro nunca hubiera tenido la oportunidad de hacer. Por eso, anima a todos los emprendedores a que se tiren a la piscina. No obstante, reconoce también que crear una empresa en España es difícil. “A los empresarios se les pide que sean Kamikazes, y eso ya es demasiado. Hay tantas trabas y la burocracia es tan minuciosa que muchos se lo terminan repensando. En otros países, como por ejemplo en Estados Unidos, se puede montar un negocio desde Internet”, cuenta él.

Que la AIJEC organice actividades y ofrezca herramientas prácticas para los socios es importante. Además, mantienen vínculos con otras organizaciones empresariales como Fomento de Trabajo, Pimec o Cámara de Comercio, y es una plataforma para que sus socios se den a conocer. Un país necesita empresas para tener riqueza y poder pagar los impuestos. “Porque un gobierno sin fondos ¿cómo mantiene la sociedad del bienestar?”, se cuestiona Bonavia. “Hay que lanzarse a la piscina”, concluye.


martes, 4 de octubre de 2011

La página 0. Una idea és suficient per triomfar.

Ja se sap que el panorama laboral està malament i que de feina n'hi ha ben poca. Però com diuen, una crisi és una oportunitat i aquest post el vull dedicar a un cas d'emprenedors. Resulta que hi havia un jove periodista que havia acabat la carrera (es va passar molts anys tancat a la biblioteca estudiant per obtenir un títiol que després li va donar pocs beneficis) i no trobava feina. Buscava i enviava currículums i mai obtenia respostes satisfactòries. Un bon dia, cansat d'esperar, va deicidir agafar el toro per les banyes i va obrir la seva pròpia revista digital: la página 0. És una revista que surt cada tres setmanes i que es diferencia de la resta pels reportatges. Es tracten temes que no tenen perquè estar lligats a l'actualitat, des d'una perspectiva alternativa que s'allunya del discurs oficialista que es troba als mitjans. És alternatiu, rigorós i fresc. I és una revista que no ha de quedar bé amb cap polític ni amb cap empresari. És lliure, i això es nota. Aquest número, per exemple, trobareu un reportatge fotogràfic sobre la índia, un reportatge sobre els artistes barcelonins que ocupen espais deshabitats per crear... En el sentit d'emprenedors, us podeu llegir també aquest article que jo mateixa he escrit i que és l'exemple en viu d'un emprenedor, Marc Bonavia. Ell predica amb el seu exemple que una idea es suficient per triomfar! endavant i força! :)